L’amnistia i l’Església

“Amnistia: Acte del poder sobirà que atorga l’oblit o el perdó general de tota una categoria de delictes” (Diccionari de la llengua catalana, IEC). Vistes les declaracions del bisbe de la seu toledana Francisco César García Magán, tenim mala peça al teler. La seva contradicció evangèlica és de traca i mocador i si diu que ho fa a títol personal encara es contradiu més, perquè menysté el seu càrrec de portaveu de l’episcopat espanyol i les seves anteriors declaracions quan va dir que seria rigorós en parlar públicament. No vull pensar que el que ha dit ho ha fet en nom dels bisbes, perquè si fos així, com a Església catòlica, o sigui universal, tenim un problema seriós de doctrina que toparia de front amb el missatge dels evangelis. Entenc que l’oblit pot ser opinable, perquè la memòria, dins un sa exercici mental, pot evitar nous errors. Entenc que en el cas actual i concret ve a ser un “començar de zero”, perquè els retrets i les posicions basades en unes lleis fetes en altres moments són de difícil aplicació en els actuals i uns i altres saben que, com deia sant Tomàs d’Aquino fa 800 anys, “La llei sense misericòrdia és crueltat”. Ja és molt que s’accepti el “poder sobirà” de qui atorga l’amnistia, perquè aquest poder canvia de mans i segons qui el posseeix fa una lectura al seu aire de les normes o lleis establertes. Però quan qui parla té un càrrec eclesiàstic, pel cap baix ha de ser respectuós amb el que diu representar. I, per fi, la paraula perdó és nuclear en tota persona que tingui la pau i el bé comú com a ensenya de la seva vida. Això ultrapassa les creences i les polítiques.