Són insignificants

Però manen. I remenen les cireres, altrament dites, els diners. I es reparteixen càrrecs. Molt ben pagats. I es reparteixen més càrrecs. Mot ben pagats. I més. I viuen en un “altre món”. I per conservar aquests privilegis els importa un rave el país i la seva gent. Treballen per a això i per mantenir-ho. No els interessa el soroll ni cap daltabaix. Em refereixo als polítics i als partits. M’ha vingut al cap això arran de llegir el resultat de les eleccions que ha fet ER a Barcelona. Resultats que diuen: 710 vots emesos, participació del 70,82%; o sigui que la militància d’un partit que vol ser hegemònic al país té mil dos militants amb dret a vot en una ciutat d’un milió sis-cents cinquanta mil habitants, o sigui res; sembla que en tot Catalunya els militants són uns deu mil sobre uns set milions d’habitants, o sigui res. Els altres partits van per aquestes xifres, que un castís definiria com “cuatro y el cabo”. Ser tan pocs els permet, malgrat les ganivetades per l’esquena pròpies de la política, estar cohesionats i ser forts. I controlar un país sencer. D’aquí els nervis davant les enormes xifres d’afiliació d’entitats com ara Òmnium i l’ANC, i que hagin buscat la manera de controlar-les o neutralitzar-les. El remei a aquesta situació?, ni idea, però per a mi és clar que és una anomalia democràtica.