Estranyes coincidències

Ja fa anys, quan Feijóo començava la seva activitat política, ell, “todo pureza, todo candor”, va voler demanar perdó pels crims del franquisme. Automàticament Manuel Fraga va dir-li allò de “esta no es la posición oficial del partido”. Des d’aquell moment Feijóo va passar a no ser ningú…, allò que, a la Bisbal, en diuen “ni tu ni vos”. Darrerament ha perdut, ja, la poca moderació de què volia fer gala: entre Vox i la presidenta de Madrid, el tenen “acollonit” fins al punt que no n’enganxa ni una. Com pot parlar de corruPPció el president del PPartit més corruPPte d’Europa? No s’adona que els vots que pot guanyar atiant l’odi són més immorals que la seva crida als del PSOE perquè es desmarquin del seu líder? Fa menys anys, el PP va decidir posar de delegado del gobierno, a Catalunya, Enric Millo; un home, fins llavors, dialogant: el recordo, al tren, en els viatges Girona-Barcelona. L’1 d’octubre famós va dir que no li agradava el que veia en el comportament de les forces policials. Immediatament va sortir en Zoido i li va dir: “Esta no es la opinión del gobierno.” Des d’aquell moment, Millo es va enfonsar fins a arribar al zero. La imatge de l’autobús de la G.C. entrant, de culs, a la Delegación del Gobierno, a Barcelona, era tot un presagi.

Llavors, ja ho sabem... Al final ha hagut d’agafar una feina al PP andalús perquè, aquí, no el volien ni veure. En definitiva, continuant amb els jutges, etc., etc., la realitat ens mostra el mal que poden fer aquelles persones que, pel motiu que sigui, han canviat o que les han obligat a canviar. La meva opinió és que, en aquests casos, la persona hauria de tenir la valentia de dimitir i no fer més mal a la societat.