Fum, fum, fum!

Quan els omeies envaïren el nord-est de la península Ibèrica i la Septimània (711-715), tots els seus pobladors –futurs catalans– es refugiaren durant gairebé un segle a les valls pirinenques, subsistint aïllats, lliures i independents, sense amos ni senyors; sense clergues, esglésies ni religió; sense diner ni lleis imposades; traient pa de les pedres. Aquest sistema de vida llibertari avant la lettre deuria quedar gravat en el codi genètic de molts d’aquests exiliats protocatalans, de tarannà insubmís, escatològic i anticlerical, circumstància que explicaria les bullangues i el gran auge de l’anarquisme entre les classes treballadores i rurals catalanes durant la Revolució Industrial, fins a la fi de la guerra civil espanyola. Aquest anticlericalisme el podem intuir encobert, per exemple, en algunes aparentment innocents nadales populars, en què s’ofereix al noi de la mare, panses, figues, ametlles, olives, mel i mató, dieta mortal de necessitat per a un nadó; i per acabar de rematar el minyonet ros i blanquet (?), calen foc a l’establia i se’n fumen. Fum, fum, fum! Ni el dimoni escuat ho faria millor; mentre el rabadà, arrupit a la molsa, s’hi caga.