El valor de l’existència

Partim de la base que els rols de gènere són les violències més simbòliques que possibiliten les violències més explícites, i que el que genera desigualtat és el valor que donem a aquests rols i el seu immobilisme. Amb els avenços del feminisme, les masculinitats dissidents han passat a desenvolupar alguns dels rols tradicionalment femenins, de manera que coneixem homes que han assumit les parts més visibles sovint, però també algunes de més invisibles, de la criança o de la llar. Tot i així, les seves companyes continuen sentint una frustració fins i tot més alta que quan les coses són dicotòmiques. La qüestió està en l’existència. Aspectes tan aparentment fútils com la gestió del comandament a distància, les activitats d’oci o les vacances; quina música es prioritza a casa; com s’ocupa el lloc al metro o a la carretera; qui condueix normalment; l’ús de la paraula en les reunions de feina o a casa; qui renuncia a les promocions laborals; o quin lloc ocupen les emocions, per exemple, són indicadors d’una desigualtat el nucli de la qual –més enllà dels rols de gènere– es troba en la construcció dels vincles des d’una posició existencial desigual que respon a una manera autoreferencial de relacionar-se dels homes, on es normalitza la centralitat del seu projecte vital, dels seus criteris i dels seus valors.