Opinió

Tribuna

Intimitat o relacions?

“Tot i estar envoltats d’estímuls, fins i tot als racons més íntims de la llar, cada humà “viu amb ell mateix”, si no ha perdut el seny
“Paga la pena recuperar la noció de “persona”, defugint tant abstraccions genèriques (com el concepte “ésser humà”) com reduccionismes estadístics (concepte tècnic “individu”, entès com a ‘datum’ i gestionat algorítmicament)

Els humans tenim un pensament més contundent, molt meny borrós, quan funcionem amb dicotomies: permès/prohibit, bo/dolent, excessiu/insuficient, etc. Això és ben característic dels nens petits, que encara no suporten respostes del tipus “actua segons el que seria correcte fer” sinó que més aviat volen que se’ls digui: “No pots fer això!” Quan es creix moralment ja no tot resulta tan nítid i apareixen els “potser”, “també” o “depèn de...”. Ens passa això, en l’àmbit de l’antropologia filosòfica, quan ens qüestionem què som o qui és el nostre jo: més enllà del meu cos i sensacions presents, hi ha alguna cosa? Aleshores el pensament no sol ser ni dicotòmic, ni frívol, ni simple.

A 1r de Batxillerat, als instituts, encara s’estudia filosofia: quan es tracta el tema de la ment i del jo, el currículum proposa un àmbit temàtic (“Què és l’ésser humà?”) i un parell d’ítems: “La sensibilitat, l’emotivitat i les facultats cognitives en l’anàlisi de la identitat personal” i la “Valoració del paper de la consciència i el llenguatge en l’estructura psicosomàtica de la identitat”. Insisteix en la “identitat”, tot i que –certament– els manuals de text n’expliciten força més qüestions, com la “dissolució del subjecte” (Foucault), el monisme materialista (La Mettrie), el dualisme cartesià, l’inconscient de Freud o la descoberta de la “narratividad” (Ricoeur). Seria massa llarg parlar de tot això aquí.

Em vull centrar en dos punts d’actualitat: (a) queda prou lloc, avui dia, per a la “intimitat” del jo? i (b) podríem esdevenir pures “relacions”? I, com a conseqüència, ¿què vincula intimitat i relacionabilitat? En el recent període nadalenc ha tornat a haver-hi una explosió d’interaccions amb familiars –o bé amb perfectes desconeguts– i un bombardeig de dades de l’àmbit digital. M’he preguntat: ¿queda lloc per a la interioritat o tot és galeria, relacions, aparences?

Plató estava convençut que pensar era una mena de conversa callada amb nosaltres mateixos, fent ús de conceptes i paraules: el jo era interior, el pilotava l’ànima; i amb els altres el que hi ha és un diàleg, sempre des del jo. En canvi, en la modernitat, amb Hume, el “jo mateix” queda reduït a allò que suposem rere el feix fluctuant de les nostres percepcions. Hi ha altres teories sobre qui o què seria el jo: la memòria, una emergència espiritual des de la vida orgànica, el cos material, etc.

Tot i estar envoltats d’estímuls, fins i tot als racons més íntims de la llar, cada humà “viu amb ell mateix”, si no ha perdut el seny. Sabem qui som i n’esdevenim conscients: quelcom hi deu haver, tant si som platònics com empiristes radicals moderns. A més, gaudim de força estones de solitud, d’autoconeixement, de tractar el jo, ens agradi més o menys. I emprem el nostre cos, experimentem certa llibertat d’acció i d’experiències i exercim una voluntat sorgida de dins, encara que siguin tan sols desitjos. Ens sentim únics i vius, mentre –per exemple– no ens esclafi sobtadament un elefant.

A la vegada, també ens vinculem amb altres éssers, sobretot “humans”: simpàtics o fastigosos, valents o mentiders, atractius o vulgars, eixerits o cínics. I tenim llistes de contactes, likes a les xarxes, acords o pactes, és a dir, relacions de diferents tipus. D’alguna manera, les relacions viscudes –fins i tot molt intenses, de tipus emocional, físic, espiritual– també són de nosaltres. Ara bé, diria que s’estén una crisi pandèmica d’ofegament del tresor de la “intimitat” en les “relacions” que tenim, sovint fugisseres: força gent se sent, de facto, sola; els compromisos esdevenen dèbils o interessats; necessitem constantment “fer plans”, de qualsevol estil, per fugir de l’avorriment, i patim no poques angoixes.

Amb el ‘boom’ de la comunicació a distància, la digitalització de tot plegat i la tecnificació dels contactes, potser hem fracturat l’equilibri entre el jo i el que m’envolta, cosificant les relacions, que esdevenen mers vincles amb màquines o objectes, lluny de l’escalf humà. Només sent éssers amb una identitat i interioritats sòlides poden adquirir sentit les múltiples relacions: cal no confondre-les amb les nostres “llistes de contactes”, els “inputs de distracció” o amb “minivincles emocionals”. Penso que paga la pena recuperar la noció de “persona”, defugint tant abstraccions genèriques (com el concepte “ésser humà”) com reduccionismes estadístics (concepte tècnic “individu“, entès com a datum i gestionat algorítmicament). Al capdavall, la pregunta antropològica torna a ser: qui soc i què en faig, de la meva vida, quins són els vincles del meu jo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.