Opinió

Mirades

Fotoperiodisme que canvia coses

Kim Manresa exposa al Col·legi de Periodistes les principals fotos dels seus 50 anys de professió

Dijous passat, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Girona, al carrer Nou del Teatre número 1, es va inaugurar una exposició que val molt la pena i que es podrà veure els matins de nou a tres i els dimecres a la tarda fins al dia 5 d’abril. Es tracta de 50 anys de fotoperiodisme de Kim Manresa i a l’acte de presentació hi va assistir el fotoperiodista i la comissària de l’exposició, la periodista Esther Molas. Tiro cap a casa, però els la recomano perquè val molt i molt la pena, encara que sigui una petita mostra, d’una petita mostra, de la gran col·lecció de fotos que en Kim ha fet en aquests cinquanta anys de professió. És una vida dedicada al periodisme, una oportunitat única per conèixer el fotoperiodista i la seva obra i el poder de les imatges que ha aconseguit. Perquè la clau de tot plegat, al marge de l’extraordinari valor de les fotos exposades, és que amb la seva mirada periodística Kim Manresa no només ha fet fotos excel·lents, sinó que ha denunciat situacions injustes i ha aconseguit, amb les seves fotos, canviar coses i millorar la vida de molta gent.

Kim Manresa Miravet (Barcelona, 1960) és considerat un dels millors fotògrafs europeus. Forma part d’una generació que serà molt difícil de repetir. A la inauguració vam tenir el plaer i l’oportunitat de tenir-hi Tino Soriano, un altre dels grans, i Quim Curbet, que durant anys va retratar la Girona quotidiana. En Kim també és un dels grans. Ha visitat tots els països del món, fet que comparteix amb la seva amiga Rosa Maria Calaf, un animal televisiu i un referent periodístic. En Kim no volia parlar i deixava aquesta feina a l’Esther Molas, que ha fet una feina excel·lent, però finalment el fotoperiodista es va deixar anar i va explicar el què i el perquè dels seus viatges. Va fotografiar la caiguda del mur, la cremada de boscos a l’Amazònia, els rius contaminats, la prostitució infantil al Brasil, les muntanyes de plàstic i brossa al Senegal allà on abans hi havia un parc natural, els atacs amb àcid a nenes a Bangla Desh perquè no volien casar-se... I també trenta premis Nobel de literatura. Uns retrats excel·lents.

Hi ha, però, aquelles fotos que han permès de canviar coses. A l’exposició hi ha dues fotografies de la sèrie El dia que Kadi va perdre part de la seva vida, un reportatge sobre l’ablació de la nena a Burkina Faso publicat a La Vanguardia amb text d’Isabel Ramos. Aquella denúncia contra l’ablació femenina va sacsejar consciències, va fer actuar molta gent i a casa nostra es va començar a treballar per evitar aquesta xacra. La nena va rebre ajuda per ser escolaritzada i en Kim va passar a ser un familiar més de la seva tribu, com escriu Esther Molas. Li va valdre el premi Lliri de l’Associació de Dones Periodistes. Per això i moltes coses més la cançó Pare de Joan Manuel Serrat acompanya les imatges de l’exposició. A Girona en Kim va parlar de Colita, de Català Roca, de Vázquez Montalbán i de Huertas Claveria, i ho va fer a la sala d’exposicions que porta el nom del degà del Col·legi, que va ser el primer que va encarregar i pagar una foto a un jove Kim. Una gran exposició d’un gran fotoperiodista, un fotògraf amb un compromís ètic que ha treballat per fer un món millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.