Càpsules

Si a la meva àvia Margarita li haguessin dit que, un dia no gaire llunyà, aquella operació que delegava a uns educats i obedients néts consistent a moldre el cafè en un molinet petit i rodó, col·locar amb cura aquell polsim marró fosc, perfumat i intens, en el recipient de les cafeteres familiars express i esperar que l'aigua bullent fes pujar líquid i aroma pel nostre delit després dels dinars, es convertiria en un sistema una mica pedestre, se n'hauria fet creus.

Que aquell protocol s'hagi canviat per la tria d'unes capsuletes de colors diversos i brillants, on a cada una es col·loca un producte d'un matís aromàtic diferent, ho hauria trobat una sofisticació estupenda. L'hauria tranquil·litzat molt, a l'hora de demanar cafès a casa aliena, saber-se més o menys segura del resultat. I també, com tantes i tantes coses que s'han perdut, li hauria agradat compartir-ho i comentar-ho amb els seus.

De fet, més enllà dels detractors que consideren que el cafè s'ha estandarditzat de manera barroera i que l'aroma perfecta implica una mòlta just abans de treballar-lo, la veritat és que, sigui com sigui ( màrqueting, comoditat, modes...), les capsuletes aconsegueixen un cafè correcte, sense sorpreses, però correcte, que ja és molt. La història dels colors ens ha reconciliat i ens ha allunyat d'aquell suc de mitjons que, en algunes cases, et servien després d'un bon dinar espatllant el paladar de la sobretaula. I ara, cada vegada que passo per davant d'una d'aquestes fantàstiques botigues i veig aquelles cues extraordinàries penso que el fenomen i la fórmula Nespresso no té, ara per ara, competència. Els usuaris del producte frisem per una preuada càpsula i busquem assessorament per decidir si la daurada, la blava metàl·lica o la negra són la millor opció. Ahir recordava que el fet més paradigmàtic del fenomen, i a la vegada més significatiu del valor del cafè en les tertúlies, me'l vaig trobar ja fa dies, quan, després d'un dinar familiar de diumenge en un restaurant, els comensals de la taula veïna van demanar el compte abans del cafè i amb un to de confidencialitat, per tal que el restaurador no se n'assabentés, van comentar: –“Anem a prendre'l a casa, que aquí no tenen càpsules”.