Després de l'autonomisme

Sabem que la divisió de la història en èpoques successives és del tot arbitrària. Els períodes no existeixen per si sols. S'han hagut d'inventar per tal de conduir la nostra mirada envers l'acumulació desordenada de passat. No és cap secret, doncs, que un súbdit de la Corona d'Aragó del segle XIV ignorés que vivia en la baixa edat mitjana. Si li ho haguessin explicat, no hauria acabat d'entendre per on anaven els trets.

Especialment interessants són les subdivisions històriques que duen el prefix tardo-, com ara “tardohelenisme”, “tardomedieval” o “tardofranquisme”. Aquí filem més prim encara. Per mitjà del recurs retòric de la pròtesi davant de paraula, fem referència al declinar d'unes característiques, al començament del final d'una era qualsevol. Quan allò que servia per definir un moment determinat empal·lideix, per bé que encara no és substituït pel moment següent, parlem d'una època “tardo-”. Si aquesta denominació es mostra útil a algun camp del saber i té èxit, tothom l'accepta amb naturalitat.

Dit això, l'observació del panorama actual em porta a proposar el terme tardoautonomisme per parlar del present del nostre país. Li escau força bé, negar-ho és inútil. És tardoautonomista aquesta obsessió dels socialistes catalans per demonitzar el dret a decidir sense prendre's la molèstia d'argumentar res, per simple inèrcia totalitària. És tardoautonomista l'última sortida sobre el concert autonòmic de nacionalistes i republicans, darrera versió del peix al cove (però sense peix ni cove). És tardoautonomista la dèria ecosocialista de voler reformar la Constitució Espanyola, expressió decadent d'una mena de “masoquisme constitucional” renovat. I és tardoautonomista –o més ben dit, retroveteropreautonomista– l'odi desfermat i insistent contra Catalunya del PP i Ciutadans. Després del nyap de l'Estatut i la manifestació del 10 de juliol, els partidaris de continuar lligats a Espanya només han pogut restar a la defensiva. L'impuls de futur pertany ara ja a la independència.