Dia d'eleccions
“Hi ha en qüestió com afrontar una crisi econòmica profunda, una desafecció política incontestable i una obligada refundació de la relació entre el catalanisme i l'Estat”
La campanya de les eleccions del 2010 ja és història. Els dirigents que l'han protagonitzada ja estan en procés de descompressió. Avui tracten de relaxar-se després de dies d'agitació i confrontació partidista. Al llarg del dia començaran a recobrar el sentit real de les coses. Cap a les deu cadascú d'ells haurà d'administrar o bé l'èxit o bé l'empat o bé el fracàs de les seves propostes. És possible que, com sol ser habitual, tots els partits polítics es considerin guanyadors. No serà veritat. La comparació amb les magnituds del 2006 ens permetrà veure qui puja i qui baixa. Convergència i Unió va obtenir 935.000 vots, un 31,52% i 48 escons. El Partit dels Socialistes va rebre 796.173 vots, un 26,82% i 37 escons. Esquerra Republicana va obtenir 416.355 vots, un 14,03% i 21 escons. El Partit Popular va aglutinar 316.222 vots, un 10,65% i 14 escons. Iniciativa per Catalunya va obtenir 282.693 vots, un 9,52 vots i 12 escons. Ciutadans va sumar 89.840 vots, un 3,03% i 3 escons.
Tots els partits catalanistes, junts, tindran l'obligació d'afrontar un triple problema: la crisi econòmica, la crisi de la política i la crisi de les relacions amb Espanya. Fer-hi front no serà senzill. La suma dels idearis ideològics dels partits és caòtica: pacte fiscal, concert econòmic, reivindicació de l'Estatut mutilat, discursos liberals, socialdemòcrates indefinits, un federalisme clàssic voluntarista però sense correspondència a Espanya, un independentisme convencional inaplicable i fortament dividit que suposarà una notable accentuació del narcisisme ideològic de les petites diferències. Tots junts tindran l'obligació d'evitar un Parlament guirigall.
De fet, tots els partits –catalanistes o no– hauran d'administrar el problema de la baixa participació. L'any 2006, 2.982.108 persones, un 56,04% de les persones amb dret a vot, van votar. Es van abstenir 2.339.166 ciutadans, un 43,96%. Si hi afegim els joves menors de 18 anys i els immigrants sense dret a vot, tindrem un panorama participatiu absolutament decebedor. Més de la meitat dels catalans no acudeixen a les eleccions al Parlament. El 2,02% de gent fa l'opció de votar en blanc (60.244 persones). La desafecció envers l'autonomia és el veritable coll d'ampolla del país, que deixa fora de la política més de la meitat dels ciutadans. Guanyadors i perdedors compartiran una obligació: refer de dalt a baix el sistema polític català i incitar els ciutadans a participar-hi.
fóra bo, per tant, que aquest vespre –guanyadors i perdedors– es recordin de dir que són conscients que estan tocats per la mateixa tempesta, que no oblidin que tots anem en el mateix fràgil vaixell i que saben que si badem acabarem naufragant, junts. Fóra bo que aquest vespre guanyadors i perdedors s'adrecessin a la gent equilibrada, a la gent que no vol lluitar contra altres ciutadans sinó a favor d'un futur millor que el present. Fóra bo que qui guanyi les eleccions digui que liderarà des de la cerca d'acords. I fóra bo que qui perdi afirmi que donarà suport al govern tantes vegades com convingui.
Aquesta campanya electoral va començar amb el solemne anunci que aquestes eleccions seran històriques. Només ho seran veritablement si els qui estiguin cridats a governar són prou forts i el Parlament és capaç de desplegar àmplies majories davant de les grans qüestions de fons. No ho oblidem a l'hora de votar: hi ha en qüestió com afrontar una crisi econòmica profunda, una desafecció política incontestable i una obligada refundació de la relació entre el catalanisme i l'Estat. Ni més, ni menys.
