Un repte per a Rosell

Faríem bé de tocar de peus a terra i no deixar-nos enlluernar pel paper que el Barça està fent aquesta temporada. Espectacular, per cert. Però ara arriba la fase decisiva de la temporada i, de cop, tot s'acumula: copa, Champions i una lliga exigent. Els números són de rècord, però l'entrenador s'encarrega de recordar setmana rere setmana que el nivell d'exigència és brutal i que no serveixen de res els rècords si al final no hi ha títols que els avalin. I, si no, que li ho preguntin a Pellegrini, que l'any passat va fer números de rècord amb el Madrid en la lliga però va quedar segon. Crec que el que Guardiola va voler dir és que només dones importància a una semifinal de Champions quan ja n'has pogut guanyar una. O a un títol de copa quan t'eliminen a semifinals. Perquè al final la fredor de l'estadística no diu com has jugat, sinó si has guanyat. I el Barça va pel camí d'aspirar a guanyar-ho tot, però no té res assegurat. I al davant, un duríssim calendari amb l'Almeria en la copa avui mateix, l'Arsenal en la Champions, i un Madrid en crisi aguda però que només està a quatre punts en la lliga.

No es tracta ara de posar-se victimista, sinó de tenir present les dificultats que esperen el Barça. Dificultats que arriben ja amb avisos en forma de lesió: Alves, Jeffren i Puyol. I, per als que tenim memòria, la temença que sempre pots trobar un àrbitre com el del València-Màlaga. I ja m'entenen el que vull dir. Les perspectives, però, són bones. L'equip juga bé, molt bé, i guanya en la lliga sense patiments inesperats. I fins i tot va saber perdre a Sevilla en la tornada de la copa perquè havia fet la feina en el partit d'anada contra el Betis. Amb l'Almeria hauria de passar el mateix. No val refiar-se de la golejada de la lliga que va costar el càrrec a Lillo. L'Almeria és un bon equip i la permanència a primera divisió és el seu cavall de batalla, però arribar a la semifinal de la copa és estar a un pas (o dos) de fer història i això dóna forces al feble. Per tant, millor que no ens confiem.

Si pensem que aquest equip pot perdre però que té moltes ganes de continuar guanyant, hem de tornar a un dels perills més importants que històricament ha tingut el club: la desestabilització interna. I aquesta pot venir del mateix vestidor. Dos exemples: Bojan i Alves. A Bojan sembla que algú tingui ganes de qüestionar-lo, però al marge de si ha jugat millor o pitjor quan ho ha fet, és un jugador important del Barça. L'any passat va fer un final de temporada magnífic i no cal oblidar que té 20 anys i un futur brillant al davant. Guardiola té la clau per evitar que algú pugui convertir Bojan en un problema.

Diferent és el cas d'Alves. Vol més diners i sembla que el City els hi dóna. Si Alves se sentís marginat dins del grup podria ser un problema. Si només negocia una millora, no necessàriament ha de ser-ho. Si vol cobrar més del que li ofereixen, és legítim, com legítim és que el Barça digui que no. Però li queda un any i mig de contracte i la negociació té aquestes coses. Cruyff ja l'ha comparat amb Touré Yaya i ha dit que si vol marxar és una pena però que se li obri la porta si algú passa per caixa. És una possibilitat. Un meu amic que hi entén, i molt, de futbol i del Barça, en canvi, creu que el que cal és negociar bé i apunta una teoria millor: és el primer gran repte de Sandro Rosell. Veurem si s'evita que la negociació acabi en problema o, si ho és, com el soluciona. En tot cas, jo vull Alves en el meu equip, sempre.