Res tornarà a ser igual després de la sentència

Quan l'Estatut camina cap al quart aniversari de la seva entrada en vigor, l'espasa de Dàmocles que representa la sentència del Tribunal Constitucional sobre el text estatutari encara penja amenaçadora. Al marge de les contínues especulacions de terminis i continguts de la sentència, a hores d'ara la deslegitimació del Constitucional és de tal magnitud, que la llarga espera no es pot entendre de cap més manera que la d'una acarnissada pugna política per la retallada del nostre autogovern. I cal que Catalunya estigui preparada. Més enllà del debat de les últimes hores sobre l'acatament o no de la sentència, el que resulta evident és que tot i ser cert que l'endemà d'una sentència de previsible retallada estatutària no canviarà el marc jurídic de Catalunya, també ho és que res serà igual en les relacions entre Catalunya i Espanya abans i després de la sentència. La capacitat de pacte de Catalunya va arribar al límit amb l'acord dels principals partits catalans al Congrés amb el socialisme espanyol per retallar l'Estatut del Parlament i amb la posterior aprovació en referèndum pels catalans i les catalanes del text actual. El recurs del PP i sobretot els tripijocs posteriors per desenvolupar al Constitucional una batalla política sense precedents han provocat un xoc de legitimitats entre un tribunal marcat per una lamentable imatge de joc brut i la voluntat popular expressada democràticament a les urnes de la ciutadania de Catalunya. Els intents de treure importància a una possible retallada estatutària de personalitats com el mateix president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, resulten imprudents. Tocar l'Estatut serà violentar la voluntat dels catalans i les catalanes, però a més farà esclatar pels aires l'argumentació dels defensors de l'Estatut actual com una eina d'encaix entre Catalunya i Espanya. De fet, dinamita tres dècades de convivència en què Catalunya ha fet tots els esforços de pedagogia per fer entendre a Espanya la nostra idiosincràsia nacional. El problema de fons és que si el Constitucional dictamina que aquest estatut no cap en l'actual marc jurídic que emana de la Constitució, voldrà dir que Catalunya no té cabuda en l'actual Estat espanyol amb el respecte que mereixen els seus trets diferencials, que emanen de la seva existència com a subjecte nacional. La voluntat de reinterpretar la Constitució de manera uniformada i la radicalització del cafè per a tothom deixa en entredit la possibilitat d'un Estat espanyol en què Catalunya pugui formar part a partir d'algun tipus d'arquitectura federalitzadora. Catalunya és una nació, i com a tal ha de poder decidir. Una de les decisions que ha pres és la de dotar-se d'un instrument de relació amb Espanya, que és l'Estatut. Desmerèixer l'impacte d'una retallada de l'Estatut en les relacions entre Catalunya i Espanya és no conèixer aquest país, amb antecedents històrics com la Solidaritat Catalana. Catalunya sabrà respondre de manera unitària, des de les institucions i la societat civil, a una agressió d'aquesta magnitud a la seva integritat nacional.