Malversació sense proves
El judici del procés ha mostrat en les últimes sessions la poca consistència de l’acusació per malversació de fons en l’organització del referèndum de l’1-O, delicte que imputa als membres del govern de la Generalitat processats. La fiscalia no ha pogut aportar proves que l’organització de la consulta es pagués amb diner públic, no ha pogut vincular la Generalitat amb cap pagament o cobrament en aquest sentit i acumula testimonis que corroboren aquesta versió, tant de la Generalitat, com de les empreses proveïdores, del Diplocat i fins i tot de l’exministre Montoro, que tot i esforçar-se a deixar oberta la possibilitat no va concretar res.
Tal com passa amb els delictes de rebel·lió i sedició, el relat acusador de la malversació va més endavant del que fets, proves i testimonis poden verificar. La fiscalia topa quasi sempre amb una de les principals fortaleses de l’1-O –que és alhora feblesa d’aquesta causa–, com és la implicació de la societat civil tant des del punt de vista de la mobilització per poder exercir el dret d’autodeterminació, com des del suport logístic o difusió necessaris per a la seva celebració, fins i tot quan això ha suposat rebre cops de porra, pagar factures, no facturar feines o ser investigat.
El fiscal té l’obligació de gratar i preguntar, però la falta de resultats del seu interrogatori va desvelar ahir la seva frustració i també la falta d’imparcialitat del tribunal presidit pel jutge Marchena, que va reaccionar d’ofici a les inconcrecions o evasives del responsable de difusió institucional de la Generalitat Jaume Mestre amb una celeritat i una contundència (el va advertir amb el Codi Penal en cas de cometre fals testimoni) que no va ni insinuar davant les evasives de l’exministre Zoido i l’exvicepresidenta Sáenz de Santamaría.