El Sónar, espècie única a Barcelona
L’editorial d’avui ha estat debatut per Guillem Vidal, Anna Puig i David Brugué i escrit per Guillem Vidal
El Festival Sónar va posar dissabte a la matinada punt final a l’edició del 30è aniversari amb unes de les xifres d’assistència més altes de la seva història: 120.000 espectadors entre les tres jornades diürnes i les dues de nit. L’èxit d’aquesta iniciativa –creada, com recordaven els seus directors en una roda de premsa dissabte, per “dos músics i un periodista que no havien organitzat mai un concert... i van muntar un festival”– fa temps que es mesura, però, en termes qualitatius i no pas de quantitat, perquè, en uns temps en què les guerres entre macrofestivals a escala global tornen a estar enceses, el Sónar ha aconseguit excel·lir sense dependre en excés de tenir o no grans estrelles en el cartell i potenciant el seu tarannà científic i tecnològic a més del musical. “Som un espècie única”, va dir, amb gran satisfacció, Ricard Robles, un dels tres directors del festival, abans-d’ahir en aquesta compareixença per fer balanç. El Sónar, en efecte, és una ‘espècie única’ ja no només a Catalunya sinó també en el mapa de festivals internacionals, i ho ha aconseguit fent prevaldre la convicció que un festival no és només un reguitzell de músics actuant, sinó que pot ser –i, en el cas del Sónar, ‘ha de ser’– un laboratori on, com ha estat el cas d’enguany, es presentin, davant 3.500 professionals, idees compartides amb universitats, es debati sobre l’impacte de la intel·ligència artificial en el món de l’art o es doni sortida a projectes que, probablement, no haurien nascut si no existissin espais com el Sónar des dels quals ser projectats.
Un dels mèrits del Sónar, d’altra banda, és el d’haver sabut preservar el seu arrelament a Barcelona i resistir-se a la temptació de configurar propostes més pensades per al públic de fora (enguany, un 32%; en edicions passades havia arribat a sobrepassar el 50%) que no pas per al d’aquí. En aquest sentit, destacar (sense complexos) actuacions de músics catalans com ara les de Carles Viarnès & Alba G. Corral i Marina Herlop entre el més interessant de tota la programació és, sens dubte, un punt a favor del festival que el diferencia d’esdeveniments en què, malauradament, les propostes de músics del país sembla que facin nosa.