Editorial

El plebiscit català del 23-J

Les eleccions a les Corts Generals espanyoles del 23 de juliol, com explica avui David Portabella a les planes 14 i 15, es configuren com un compendi de plebiscits. El de Vox o contra Vox i el vot útil a què crida el PSOE de Sánchez; el del canvi del PP de Feijóo, que ja es veu a La Moncloa encara que sigui pagant el peatge de Vox que ja ha exhibit sense complexos en diferents autonomies –i encara més a les Balears i el País Valencià amb la llengua com a arma electoral–, o la disputa del tercer lloc a la cambra baixa entre el Sumar –artificial, ateses les baralles internes– de Yolanda Díaz o els antisistema (democràtic) de la ultradreta d’Abascal, i en com els uns i els altres poden ser els cooperadors necessaris perquè Sánchez mantingui el poder o Feijóo aconsegueixi emular Aznar i Rajoy. Un plebiscit, aquest, en el qual poden jugar (o no) un paper els partits independentistes.

I en aquest maremàgnum, el plebiscit català. On el vot de la por sembla que hauria fet forat si fem cas de les prospeccions del CIS i del CEO, que indiquen un traspàs de vot sobiranista al PSC de Meritxell Batet. I on Feijóo s’hi juga, sembla, el trasllat a La Moncloa, si tenim en compte el termòmetre que fixa que, quan els populars superen els 10 diputats a Catalunya (el CEO els en dona entre 6 i 8), tenen via lliure per cantar victòria al balcó de Génova, 13. Mentrestant, l’electorat independentista es debat entre el vot de càstig de l’abstenció (o el vot nul) i la necessitat del vot massiu per assegurar que els partits sobiranistes puguin ser decisius a Madrid, on Catalunya no té, si n’hi ha tingut mai, cap aliat després de la renúncia de Sumar al suport que algun dia Podem havia donat al dret d’autodeterminació. La incògnita és si els partits independentistes aconseguiran, durant la campanya que comença avui, mobilitzar el seu electorat. Tot i que han rebaixat –si més no verbalment– la bel·ligerància, és evident que fins ara han estat incapaços de presentar-se a les eleccions al Congrés amb un mínim comú denominador; aquell front comú a Madrid que va reclamar de manera solemne el president Aragonès des de Palau i que Junts va aplaudir. D’entrada, una nova oportunitat perduda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.