Els països del Sud i l’ordre mundial

Els països del Sud, entesos més com un marc polític que no pas geogràfic, ja són una realitat emergent davant la qual els països més desenvolupats, especialment els d’Europa, no poden estar-hi d’esquena. Àfrica, l’Amèrica Llatina i el Carib, Àsia (excepte el Japó i Corea del Sud) i Oceania (excepte Austràlia i Nova Zelanda) demanen pas. Des d’Europa estem acostumats a mirar cap aquests països amb recel, com si només fossin capaços d’enviar-nos desbordants onades d’immigració, però hauríem de fer un esforç per llegir correctament el que representen. Perquè l’economia i la demografia els converteixen en candidats imminents a tenir un paper de pes en l’escenari polític del planeta. Estan poblats per societats més dinàmiques, més joves i més adaptables i, sobretot, posseeixen els recursos naturals que a nosaltres ens manquen. I tot això enfront d’una Unió Europea envellida, esgotada i acomodada. El nou ordre mundial ja no està basat en l’espoli colonial i ha deixat pas a una globalització que obre una finestra d’oportunitats evident per a aquests països. La fórmula de les relacions, doncs, ja no pot passar per esprémer a fons els seus recursos sense garantir-los un retorn just. Tampoc passa per ignorar-los, perquè la seva empenta es fa notar en tots els àmbits, des del social fins a l’econòmic.

El que tampoc pot ser és que un dels grans àrbitres d’aquest ordre internacional, les Nacions Unides, perpetuï un model de funcionament anacrònic i ineficaç a l’hora de garantir la pau i la seguretat arreu. Un model hereu de la Segona Guerra Mundial, al terme de la qual es va decidir que cinc potències –els Estats Units, la Gran Bretanya, França, Rússia i la Xina– tinguessin poltrones privilegiades en aquest organisme i se servissin d’un mecanisme pervers com el dret a veto. El món està canviant i ho hem d’agafar com una oportunitat que permeti superar l’hegemonia de les superpotències que tenen poder de decisió només perquè posseeixen la bomba atòmica amb l’espantall permanent de noves guerres. Perquè no pot ser que, a diferència del que va passar després de la Segona Guerra Mundial, ara sigui més difícil arribar a grans consensos.