opinió
La llengua té ànima
Els advocats recomanen als seus clients catalans que dissimulin
Cada dia em sorprèn més aquesta dèria que tenen els tribunals –des del Constitucional al de primera instància, passant pel Suprem– en tot això de les llengües. Que si no pot ser preferent, que si ha de compartir el dret a ser vehicular amb el castellà a l'escola, que si els aranesos es passen de rosca... Pobres aranesos!! Ells que proven de salvar una llengua nobilíssima que França ha anorreat malgrat el Nobel de Frederic Mistral –amb poques esperances de futur, també mereixen les atencions dels senyors jutges. Es veu que posen en perill, com els catalanoparlants, la continuïtat de la llengua castellana, pobreta.
Els tribunals, que no saben respectar el dret dels ciutadans a expressar-se com els convingui, que es posen de cul a qualsevol intent de fer-los admetre l'obligació que tenen, com tots els habitants del país, d'entendre les dues parles oficials de Catalunya. (És prou conegut que, majoritàriament, els advocats recomanen raonablement al seus clients catalans que dissimulin i no emboliquin la troca. Hi ha excepcions, naturalment, però les podríem posar al museu etnològic més pròxim i mostrar-los als visitants. Deu ser més fàcil anar a declarar amb una burca posada que fer-ho en català.)
L'última vegada que vaig anar a declarar com a testimoni a un jutjat, l'oficial que em feia les preguntes no entenia res del que li deia. Com que no m'hi jugava res, vaig permetre que una advocadessa em fes de traductora voluntària. Tot va anar relativament bé fins que li vaig parlar d'un lledoner que creixia al marge que limitava una finca. Ni jo, ni la traductora, ni cap de les moltes persones que hi havia al nostre voltant va saber que un lledoner és un almez (ho vaig consultar al diccionari en sortir). Perdoneu, però penso que no és igual parlar d'un lledoner que d'un almez. No sembla el mateix arbre. Les llengües tenen això, que porten ànima. En castellà és ben difícil trobar l'equivalència exacta de paraules com engegar (engegar el cotxe), encetar (encetar el pernil), trempar (tant referit a un ferro com a un òrgan sexual), collonar (no m'agrada que em collonin), untar (untar la màquina), escar (posar esquer a l'ham), esclovellar (mongetes d'esclovellar), plegar (és hora de plegar) i encara mots tan habituals com estripar o apedaçar... només parlant de formes verbals. A l'hora dels noms comuns, em remetré només a seny. El seny que hem de tenir per no provocar més problemes amb els senyors jutges de llengua única i imperial. El lector d'un diari enviava sorprès la fotografia adjunta d'un cartell escrit en castellà. Com que l'autor del text es volia fer entendre, va escriure enchegar i no poner en marcha, perquè, si us hi fixeu, un cosa és engegar la moto i una altra posar-la en marxa, que vol dir començar a córrer.
