Editorial

anàlisi

Què és la UE?

Ja fa uns anys, i en plena bonança econòmica, en una visita a Brussel·les, alts responsables de la UE se'ns queixaven de la incapacitat de no poder fer entendre a la població europea que l'administració de la UE també és una administració pròpia. La UE, ens deien, encara per l'imaginari popular és massa vista erròniament com un organisme internacional i no nacional. I els interlocutors ho atribuïen al fet que mols sovint els governants s'excusen amb la UE per justificar polítiques impopulars però necessàries, tot i que aquestes directives les havien aprovades ells. No cal dir que la crisi econòmica i del deute ha agreujat aquest sentiment fins al punt de crear un antieuropeisme perillós. No és estrany, doncs, que el 8 de maig passat, dia d'Europa, passés sense pena ni gloria perquè el sentiment de pertinença, si no és per anar a negociar subvencions o rescats, és ben escàs.

Segurament, un error d'origen és haver conservat pels estats una taxa alta de poder si el que es pretenia era fer una veritable Europa unida, i no només un espai econòmic, perquè ara ens trobem amb la paradoxa que volem fer una Unió Europea sense sentiment europeu, i això és molt difícil. Una dada que ens demostra aquesta manca de sentiment és la poca presència institucional i popular que té la bandera de la UE, quan hauria de ser la preferent. Tot i els seus defectes de funcionament, fins i tot defectes greus per l'excessiu poder nacional, avui per avui és un projecte de supervivència econòmica en un món globalitzat.

Més que mai, el cost de la no-Europa seria molt superior als beneficis, tot i que aquesta crisi ens obligarà a avançar cap a una integració més forta o cap a una desintegració política i quedar-nos només com un espai econòmic o, com en diuen despectivament, l'Europa dels mercaders. El pitjor que ens pot passar és quedar-nos en una indefinició com la d'ara perquè estimula sentiments contraris. Si no canviem les polítiques, la ruptura entre el nord i el sud cada vegada serà més profunda, i per curar aquesta ferida costarà algunes generacions. Ara per ara en els països del sud hi ha un profund i fins i tot de vegades injust sentiment contra Alemanya, atiat per polítics oportunistes i populistes que, amb el seu discurs, pretenen pescar vots en aquest moment d'aigües mogudes. L'antieuropeisme, que ja políticament ven força, ha de ser un motiu més de preocupació i a tenir en compte pels seus efectes perniciosos. Aquest sentiment, a Espanya, no és nou, hi ha tota una tradició molt gran que sovint vorejava el ridícul. Ja durant les negociacions per entrar al Mercat Comú, davant les exigències que ens posaven, Alfonso Guerra va dir aquella frase: “Que es fiquin l'MC on els càpiga.” Els temps han demostrat la magnitud del despropòsit d'aquesta visió política i econòmica.

Que hagi passat el dia d'Europa com un dia qualsevol demostra la poca convicció dels responsables polítics amb aquest projecte. Em costa molt de pensar que amb els líders europeus que havíem tingut fa uns anys aquesta decadència en el sentiment s'hagués produït, perquè ells n'eren uns grans convençuts i sabien la importància que tenia per al conjunt culminar amb èxit aquest procés d'unió. Els lideratges actuals, molt més febles i qüestionats, no tenen l'autoritat necessària per fer avançar el procés. Ben justament són capaços d'aportar solucions als problemes que la crisi fa aflorar i de vegades, com hem vist amb Xipre, amb l'evidencia d'un alt grau d'improvisació que espanta.

I si Europa no som les persones perquè no ens sentim prou europeus, i no tenim líders ni projecte de futur clar, és normal que molta gent es pregunti què és la UE. La resposta hauria estat oportuna pel dia d'Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.