El patrimoni dels polítics, un secret ben guardat

Més que una operació de transparència, la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat del patrimoni dels membres del govern espanyol és una operació de propaganda que es pot girar en contra de qui l'ha ideada. Si els membres de l'executiu pretenen subratllar amb aquesta decisió la seva honestedat, caldria que completessin bé les xifres publicades. Per exemple, incloent-hi també el patrimoni dels seus familiars més directes, perquè la lluita contra la corrupció ens ha demostrat que posar els béns a nom de la dona o del marit o dels fills és una pràctica habitual entre aquells que la practiquen. També caldria saber quina situació patrimonial tenien en el moment d'accedir al càrrec que ara ocupen, per poder-la comparar amb la que tinguin en el moment d'abandonar-lo. Tan important és saber de quines propietats disposen els polítics que ens governen com estar al corrent de les que adquireixen mentre estan al servei públic. El govern de Rodríguez Zapatero ha fet un pas que fins ara ningú no havia fet, i això és parcialment elogiable, però l'ha fet tant a mitges que sembla que més que informar els ciutadans els vulgui prendre una mica el pèl. D'altra banda, mentre la declaració patrimonial sigui una acció voluntària, serà una declaració inútil. L'única manera de garantir una transparència total seria regular-la per llei. Els últims esdeveniments viscuts tant a escala nacional com a escala estatal han contribuït a augmentar la creença que el món de la política va inevitablement lligat al de la corrupció i a l'enriquiment il·lícit. És cert que, en realitat, es tracta d'una taca provocada per una minoria, però, en general, el patrimoni dels polítics continua sent un secret massa ben guardat.