El Constitucional

Si hem de fer cas al que va dir fa dies la seva presidenta, els jutges del Tribunal Constitucional espanyol deuen estar ara mateix tancats a pany i forrellat acabant de redactar, polir, fixar i abrillantar la sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Imaginem que els magistrats, aclaparats per la feina i per l'alta responsabilitat de dirimir sobre allò que va aprovar fa tres anys el poble de Catalunya, deuen estar almenys ben fresquets, amb l'aire condicionat a tota màquina, perquè si no és així, la seva tasca se'ns acut gairebé impossible. Potser és per això que aquests «guardians de la revolució» a l'espanyola fa tants mesos que estan ocupats amb el tema, a veure què és doctrinal o què no ho és, a veure quines paraules del text –ja rebaixat considerablement a les corts espanyoles, cal no oblidar-ho– vulneren la sagrada llei del 1978. O, de fet, a quina part es pot acabar de passar-li de nou el ribot. No fos cas que aquesta autonomia depauperada que és Catalunya aconseguís tirar pel dret. No fos cas.

Curiosament, la publicació de la sentència sobre l'Estatut pot coincidir amb una data de record nefast per a Catalunya, la del 9 de novembre, quan farà 350 anys que la monarquia espanyola, en signar el Tractat dels Pirineus, va decidir regalar als francesos una part del país, la que incloïa, entre moltes altres terres i gent, la que llavors era la segona ciutat catalana, Perpinyà, o la gran muntanya del Canigó. La decisió es va prendre, com es prendrà la d'ara, sense tenir cap consideració per les institucions catalanes. Han passat els anys i algunes coses són com abans. Ara, com llavors, també decideixen, això sí, emparats en una legalitat cada cop més discutible –pel moment i les circumstàncies en què va ser redactada i aprovada la Constitució–, uns quants funcionaris al servei de l'estat, aquest estat que, sí o sí, ens vol ben quiets i a prop.