Keep calm
Els camps de Franco
Es calcula que els camps de concentració franquistes van acollir fins a mig milió de presoners
Recordo com si fos ahir quan vaig visitar el camp de concentració de Mauthausen, l'indret sinistre on van anar a parar –i en molts casos, a morir– la majoria de republicans detinguts pels nazis a la França ocupada. Aquest camp, el més gran de tot Àustria, va ser alliberat pels nord-americans el 5 de maig del 1945, quatre mesos després que l'Exèrcit Roig entrés al d'Auschwitz, a Polònia.
Un temps després d'aquests fets, a l'Estat espanyol encara funcionaven alguns dels 200 camps que el franquisme va aixecar per privar de llibertat i humiliar els opositors al seu règim criminal. L'últim a ser tancat –ara fa 70 anys– va ser el de Miranda de Ebro, a Burgos. Es calcula que els camps de concentració franquistes van acollir fins a mig milió de presoners. Però a diferència dels camps nazis del paràgraf anterior, dels franquistes no només se n'ha parlat molt poc sinó que també se n'ha escrit molt poc.
Un dels testimonis clau per entendre com es vivia i com es moria en aquests camps ibèrics de l'horror són les paraules escrites pel presoner republicà Francesc Grau Viader. Aquest professor de català, escriptor i periodista de Calella (el Maresme), ens va deixar en la seva obra Rua de captius (recentment traduïda al castellà per Club Editor), un retrat imprescindible de la gana i la por provocades per una de les cares més fosques de la dictadura. Dins del camp, segons Grau, “compartíem la barraca més de 400 homes embrutits per fora i per dins”, uns homes que sempre van dur la mateixa roba i que “mancats de tot remei, ens havíem de fregar la sarna amb sorra molla del riu fins que les cuixes sagnaven copiosament i orinar-nos sobre la carn viva per evitar que la ronya s'escampés per tot el cos”.
Avui el camp de Miranda de Ebro té poc a veure amb el de Mauthausen. La poderosa presència del segon (ple de memorials i conservat pràcticament intacte com a eina de memòria contra l'horror) contrasta amb l'abandonament del primer. Cap gest de reconeixement a les víctimes. Cap gest de dignitat per afrontar el passat. La democràcia espanyola continua com fa 40 anys. Sense fer els deures.
