«Señor Míkel»

Setmana de trucades al servei d'atenció de l'operadora de la línia d'internet de casa perquè resulta que fallava més que una escopeta de fira. Naturalment, ni la més mínima possibilitat que l'atenció sigui en català. Obrim parèntesi: (Ja ho veieu, sovint atorguem a algunes coses un caràcter de naturalitat o de normalitat, quan el que està clar és que aquesta naturalitat –que t'atenguin en castellà– hauria d'ésser l'excepció i el fet que et parlessin gairebé sempre en català, la norma.) Tanquem parèntesi. Ens atenen, doncs en castellà. «Nombre?», pregunten. «Miquel i tal i tal....», contestem. «Bueno, don Miguel...», segueixen. «És Miquel, amb ‘q' de queso, com Miguel, però amb ‘q'», repliquem. «De acuerdo, ningún problema. Así que, don Míkel...», continuen. «Escolti, que jo no soy basco!», els diem. Però, ni cas. Per a molts castellanoparlants, fa temps que els Miquels hem esdevinguts «Míkels». Per bé o per mal, ens han fet bascos. O potser és que, a part de Jordi, no coneixen cap més nom català?