Hores decisives

Són hores decisives. Perquè si fins ara podíem dir dies, ara són hores. D’hores en què sentim a parlar de dimissions, de discrepàncies en el govern, de declaracions d’independència i fins i tot d’eleccions anticipades. No seré jo qui digui al govern què ha de fer (que es veu que per a això ja hi ha els editorials de segons quins diaris), però sí que m’atreveixo a dir, i és una evidència, que el que passi en aquestes properes vint-i-quatre hores marcarà, i molt, el nostre futur. El dels nostres polítics, segur; però també el nostre, el de vostè i el meu. I és per això que el govern ha de reflexionar sobre la velocitat i les forces amb què anem al xoc. Si fins ara hem dut sempre la iniciativa, que l’hem duta, no deixem que ara l’article 155 ens obligui a actuar precipitadament. Que una part hagi embogit, que ho ha fet, no obliga l’altra a fer-ho. Eleccions anticipades? No ho sé. Jo només les hi veig si són garantia que retirin el 155, que excarcerin els Jordis i que totes les forces policials que ens han visitat tornin a lloc. Si fos així, per mi no seria cap retrocés. Seria, si fos així, mantenir-nos en el darrer replà de l’escala, a dalt de tot, amb la comunitat internacional mirant-nos i amb Espanya sabent que té un problema que no ha resolt. I nosaltres, potser, i només potser, fent un JxSí encara més gran. Complicat i arriscat? Sí. Tant o més que exposar-nos a no poder evitar que el 155 no sigui per controlar les nostres institucions sinó per arrasar-les, d’una en una, planificadament, i des de dins. L’alternativa a tot això, és clar, sempre hi és: independència i resistència, diu el manual de JxSí. Però aquesta només hi pot ser si va afegida a altres factors: unanimitat dins el govern (que no sé si hi és), una capacitat de mobilització permanent i amb ciutadans disposats a protagonitzar moltes més imatges 1-O style (que no sé si hi són) i, és clar, la perspectiva o la certesa que algú ens reconeixerà a fora o ens deixarà diners (que no sé si hi són). El govern ha d’entendre, amb tot això, que nosaltres, els ciutadans, en som espectadors, i que la decisió és seva. I han de ser conscients que, prenguin la decisió que prenguin, el seu èxit o fracàs serà també el nostre. Més que hiperventilació, jo al govern li demano tres coses: seny, convenciment i unanimitat. I els compraré l’opció que escullin. Però arrosseguin-nos només a allò en què de veritat creguin. A res més. No s’hi val, a jugar amb nosaltres.