Keep calm
La realitat
A la nostra realitat hi viuen persones que no tenen l’empara de les institucions i ni tan sols de la Constitució
Dilluns a la nit quan arrencava la campanya per les eleccions del 21-D, vaig rebre un Whatsapp d’una amiga. Just quan comença una de les campanyes electorals més cares dels últims anys, rebo un missatge d’una amiga que em parla de les persones sense sostre. Em demanava que el fes córrer i que si podia que hi col·laborés. El missatge era de la Creu Roja, que fa una crida per recollir mantes i sacs de dormir, nous o en bon estat, per poder atendre les persones sense sostre. Resulta que la filla de la meva amiga és treballadora social i tècnica de formació i voluntariat de la Creu Roja, a Girona. Des que ha començat aquesta onada de fred àrtic, ella i els seus companys cada nit ronden pels carrers per ajudar les gairebé dues-centes persones que es comptabilitzen que només a Girona malviuen al ras, sense sostre, però que també formen part d’aquesta crua realitat. Una realitat que si no és gràcies a la solidaritat i a la feina de persones i d’organitzacions com aquesta i d’altres, no sobreviurien. Persones que per no tenir no tenen ni l’empara de les institucions que, en teoria, haurien de vetllar perquè qualsevol ciutadà d’aquest país pogués viure amb unes mínimes condicions de dignitat. Doncs ni això. No els empara ni la Constitució. Recordin, per exemple, que l’abril de l’any passat el Tribunal Constitucional va tombar el decret de pobresa energètica del Parlament de Catalunya que volia evitar que les empreses de llum, aigua i gas tallessin el servei a les famílies vulnerables que no poguessin pagar. Pas previ a desnonar-los i enviar-los al carrer, sense sostre. I després ens trobem amb realitats com aquesta contra la qual ha de lluitar cada nit la filla de la meva amiga. Prohibir lleis com aquestes pel sol fet que qui les promou no és de la corda dels que han col·locat els legisladors, a què treu cap? A quina realitat viuen? He llegit fa poc una frase en una novel·la que penso que s’adiu força al concepte de realitat en què viuen una part dels polítics d’aquest país: “Hi ha més res que alguna cosa en això que anomenem la realitat.”
