Opinió

Tribuna

Els poders, les lleis i el poble

Aveure, qui és l’Estat? Doncs ben clar: els poders. Els tres poders? Sí, el legislatiu, l’executiu i el judicial, presidits per un cap d’estat que els hauria de coordinar. Però no estan pas sols. Hi ha el poder municipal i l’autonòmic, l’europeu, el poder militar, el poder de l’alt funcionariat... Però hem de comptar també amb poders més difícils de ferrar: l’econòmic, el dels mitjans, l’espiritual, el de les xarxes de corrupció i els que ara oblidem.

Doncs bé, l’Estat ha decidit que no, que Catalunya no és un subjecte polític que mereixi ser escoltat, que tingui dret a negociar res. L’Estat té unes lleis que han pastat laboriosament els fidels servidors dels poders i no es poden tocar. Primer, la sagrada Constitució que es va pactar –a l’ombra d’una corona beneïda pel dictador i amb la música persistent de les espases a les sales de banderes – entre els vells falangistes de tota la vida i alguns dels que havien lluitat per la democràcia al llarg del negre franquisme– que ho va deixar tot “atado y bien atado” pels segles dels segles. Una sagrada Constitució que té, com havia de tenir si volia ser acceptada des de les sales de banderes, un article 26 que declara, citant Pitarra: “En cas de tal compromís el govern té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país.” No és el 26? No ho diu en vers? Ja l’hi posaran, si cal.

El que no sembla recordar ningú és que el poder de l’Estat, en una democràcia, no li és pas donat per la gràcia divina, com deien les monedes del dictador. El poder és del poble. Els que governen ho fan en nom del poble, per servir el poble. Cal entendre que aquells poders que no depenen del vot directe del ciutadà maldin per controlar, comprar, mediatitzar, subjugar de totes les maneres possibles els poders que sí que en depenen. I creix la corrupció en totes les seves formes. Els alts funcionaris, intocables, manipulen al seu gust l’executiu; l’executiu té sota la bota els legisladors, que surten de les llistes escrupolosament controlades pel partit; els alts poders de la judicatura aprenen aviat que el càrrec i el sou pengen de fils si més no discutibles. I acaten sisplau per força la imperiosa dictadura discreta del diner, dels mitjans de comunicació, dels líders espirituals organitzats, dels que porten les armes... I el poble? No hem quedat que vivíem en una democràcia?

Entesos. El poble pot votar quan se li diu. Però ha de votar el que se li diu. Milers de predicadors ensinistrats i pagats saben prou bé com han de vendre el catàleg d’ofertes polítiques, des de les més conservadores fins a les més revolucionàries. Tots els matisos de l’arc de Sant Martí ideològic, però controlat. És sabut que el 80% dels catalans volem decidir el nostre futur polític. Ho hem demanat pel dret i pel revés. És que no.

Sap què passa? Imagini’s que fem un referèndum i no votem el que els poders volen. Quin problema! Caldria aplicar l’article 26, en vers o en prosa. Doncs ja està. Aplicat. Els versos de Pitarra diuen encara: “I el poble? El poble, que el donin pel....” Deixem-ho aquí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.