Caiguda lliure
Història dels avis
“Dir que a l’exili marxaven els millors és tendenciós i, a més, insolent
L’he trobat una altra vegada escrita, com un afegitó que cau rodolant per inèrcia al final de la frase: “A l’exili —llegeixo–, marxaven els millors.” En el mateix text, he trobat una afirmació encara més desconcertant, tot i que amb la gràcia d’aportar una certa novetat al tòpic: els primers dies de la Guerra Civil, n’hi va haver un altre, d’èxode, però aquest es veu que no mereix més comentari que un incís per informar que va ser “el de la gent de dretes”. Apunts com aquests, sense faltar del tot a la veritat, no només són tendenciosos, sinó també insolents. La meva àvia paterna tenia divuit anys quan va agafar l’últim vaixell que sortia de la Corunya l’estiu de 1936: venia de comprar al mercat per a la casa on servia de minyona, i no va dubtar gens a llençar el cabàs i enfilar-se a la bodega, sense bitllet, sense maleta, només una adreça d’un parent llunyà de França escrita en un paperet rebregat a la butxaca del davantal. Que sapiguem a casa, no va ajudar a finançar el govern de Burgos des de cap residència conspirativa a l’estranger. Es va limitar a esperar, en un racó profund del sud de França, que la deixessin tornar en pau. Encara no es coneixien amb el meu avi, que el 1936 era al Ferrol, servint a la Marina. No va poder pas triar en quin bàndol havia de lluitar, però devia fer-ho amb tan poca convicció, que quan es va acabar la guerra el van desterrar a Lleida, a capturar maquis, explicava amb una ganyota amarga, i finalment a Manresa, on a les tardes, mig a les fosques, sintonitzava La Pirenaica, l’emissora dels comunistes. El pare, que li tenia devoció perquè el va perdre molt jove, recorda que només l’animava l’esperança de tornar algun dia a la Corunya, i per a la resta era tan lacònic, que l’únic comentari que va arrencar-li de la vegada que havia navegat per la mar del Nord va ser que “hi havia molt de gel”. L’avi català va fer la guerra amb els republicans i, quan es va acabar, va tornar a la seva feina d’electricista, a la seva casa llogada, amb la seva dona i una filla nascuda mentre era fora que s’amagava quan el veia perquè no el coneixia. Cantava La internacional, mentre arreglava les aixetes? No ho crec, i això que tenia tota l’alegria i la loquacitat que li faltaven a l’avi gallec. La història de la meva família no és cap excepció; és molt corrent. Fa poc, em va sorprendre que tant el pare com la mare em parlessin alhora d’una pel·lícula antiga, L’hora 25, en què un pagès de Romania és separat de la dona i enviat als camps de concentració acusat erròniament de ser jueu i, més endavant, erigit en model de la raça ària per una demencial pirueta del destí. L’home es deixa fer, desconcertat, però pel camí perd la joventut, la vida que tenia, les ganes de riure. “Cada vegada que la veig, ploro”, va dir el meu pare, i entenc per què.
