Opinió

Tribuna

Sòria, una tarda d’abril

“Van morir en terra catalana i sense ni un ral a la butxaca, i això també ho saben els joves i els vells del grup de catalans de Sòria

Sòria, una tarda només. Fa un temps ventós, que descarrega en forma de xàfecs abundosos. De tant en tant, un sol esclatant s’obre pas i il·lumina les velles pedres d’una munió d’esglésies precioses. En una estació d’autobusos, hi ha un grup cridaner de sorians residents a Catalunya, és a dir, de catalans nascuts o procedents de Sòria. I uns quants catalans més de soca-rel, de no sé quantes generacions i cognoms, enderiats tots rere la petja d’Antonio Machado, cercant tots els rastres possibles pels carrers antics de la ciutat i pels camins de les vores del Duero. Una tele en un racó de la sala escup la informació que ja esperàvem: Catalunya es troba aquests dies al caire de la violència extrema, la kale borroka campa pertot arreu impunement i el fiscal de l’Estat, alarmat davant d’un estat de coses que subverteix l’ordre social, es disposa a acusar de rebel·lió –renoi, com s’ha posat de moda, aquest delicte– aquests grups violents que han instal·lat el terror a casa nostra. Un del grup, que potser ja està enverinat per la tendenciositat habitual de TV3, no pot estar-se de comentar-ho en veu alta: “Pero ¿qué dice este tío? ¡Se lo está inventando todo!

Tornem un instant a Machado, és clar, en bona part fascinats pels tretze anys d’aquella nena de la pensió modesta on resideix el jove professor de francès de l’institut. Es porten dinou anys! Un de coneixença i de festeig i un altre perquè ella assoleixi l’edat legal per casar-se a l’església de Santa María la Mayor, on fa pocs anys van instaurar el Rincón de Leonor, una d’aquestes escultures de carrer on es veu la noia vestida i pentinada el dia de les noces. Davant seu, una cadira de la mateixa escultura permet que la gent pugui immortalitzar el seu pas per la ciutat al costat de la reproducció d’una filla tan dissortada i tan famosa.

Després, la dèria de nou per rastrejar les passejades vora el riu, per pujar a San Saturio, per contemplar les “¡Colinas plateadas, / grises alcores, cárdenas roquedas / por donde traza el Duero / su curva de ballesta / en torno a Soria!”. Veure la tomba on reposa Leonor, que va morir als divuit anys, tuberculosa, i resseguir un paisatge que se’ns mostra a intervals de sol i pluja per recordar-nos la pena profunda del poeta: “Al olmo viejo, hendido por el rayo / y su mitad podrido, / con las lluvias de abril y el sol de mayo / algunas hojas verdes le han salido [...] / Mi corazón espera / también, hacia la luz y hacia la vida / otro milagro de la primavera”. Passejar per la muralla medieval, allà mateix on la parella passejava, per aquella rodalia del Mirón on el matrimoni, després del retorn precipitat de París amb l’alarma dels metges, va llogar una casa perquè la Leonor pogués respirar l’aire pur d’un racó més elevat i amb bones vistes. Veure els “chopos” prop del riu, que “tienen en sus cortezas grabadas iniciales que son nombres de enamorados, cifras que son fechas”...

Retrobem el grup de catalans de Sòria i les llengües es barregen de nou com en tants racons de Catalunya. Els més joves, mancats de records dels seus orígens i adoctrinats sens dubte per la funesta immersió de l’escola catalana, estan àvids per reconèixer el batec de la terra dels seus pares i per saber més coses de la vida del poeta andalús. Ara escolten les explicacions amb la cara seriosa, afeixugats pel pes d’una història tan breu i tan trista. I saben que Machado tan sols va restar vuit dies més a Sòria, d’on va fugir corrents aclaparat per una pena infinita. No hi va tornar mai més. O més ben dit, sí que hi va tornar, una sola vegada quan ja havia passat molt de temps, quan van nomenar-lo fill adoptiu de la ciutat l’any 1932. I va escriure: “Si la felicidad es algo posible y real –lo que a veces pienso– yo la identifico mentalmente con los años de mi vida en Soria y con el amor de mi mujer.

Eren els anys del fulgor republicà, llavors, quan el poeta ja era un home fet i dret i quan només faltaven set anys més per a una altra fugida, la definitiva, aquest cop a través dels Pirineus, mare i fill afeixugats també per una pena infinita. Van morir en terra catalana i sense ni un ral a la butxaca, i això també ho saben els joves i els vells del grup de catalans de Sòria. I jo, veient-los, atrapat de nou per una biografia tan dramàtica poblada de versos lluminosos, no em puc estar de dir-me gairebé en veu alta: aquest juny proper hem de tornar a la costa de la Marenda, a relligar Sòria i Cotlliure un altre cop, a recitar de nou els vells poemes de Machado que sabem de memòria, davant la tomba i el xiprer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia