Opinió

Tribuna

Obsessions de dany

Les notes de tall per accedir als estudis universitaris de psicologia estan ben amunt: a força universitats per sobre del 10 i a la que menys de les catalanes, la de Lleida, per sobre del 7. Certament hi ha algunes privades que, amb un 5 i una entrevista d’admissió, ets dintre. És un fet que hi ha –i potser creix– un interès notable entre molts joves batxillers per aquesta àrea de coneixement a cavall entre les ciències de la salut i les ciències socials, que ofereix nombroses sortides professionals especialitzades (esport, organització, educació...), a més de les de caràcter bàsic com la recerca, la diferencial o l’evolutiva. Cal no oblidar la feina dels psicòlegs clínics, que tracten professionalment problemes emocionals i de conducta, des dels lleus, com la falta d’autoestima o la timidesa, fins als més problemàtics, com ara l’ansietat o la depressió, entre d’altres. Com s’explica a l’assignatura de psicologia, optativa als nostres batxillerats, convé una “mirada psicològica” assenyada i científica del que ens succeeix.

A la nostra societat, complexa i variada, i ara enormement “líquida” –com assenyalava el malaguanyat Bauman–, força gent té comportaments preocupants, si ens refiem d’estàndards de la conducta dita “normal”. Pensin: els qui es comporten de manera desaforada en moments que exigirien serenitat, els qui pateixen molt sense motius gaire objectius o aquells que, potser, gaudeixen fent mal a d’altres. I d’això els volia parlar, especialment del tercer cas, combinat amb la idea d’“obsessió”.

Sobre els trastorns d’estat d’ànim, com la depressió; els vinculats a l’ansietat, com les fòbies o els estressos posttraumàtics; o fins i tot, els de caràcter esquizofrènic, hi ha força referències. En canvi, a la patologia “obsessivocompulsiva”, que suposa la impossibilitat d’evitar un pensament o conducta, fent-la repetitiva, poc intencional i gens racional, val la pena parar-hi atenció: n’observo una presència creixent. I més si és “de dany”. Ara ho facilita la tecnologia: el clic del mòbil, la brevetat del tuit ocurrent, l’insult que surt gratis emparat en l’anonimat relatiu, etc.

És una tendència molt bàsica en els humans el voler-se imposar a d’altres i fer-se sentir: ho manifestem fàcilment quan se’ns dona el més mínim poder (encara que sigui de vigilant de discoteca): ¡ara sabran els altres qui soc jo!, potser ens diem. Més perillós és quan aquesta conducta compulsiva li succeeix a qui fa de jutge, de directiu, és un famós a les xarxes o a l’esport, un funcionari “de finestreta” decisiu o fins i tot un policia fent d’antiavalots o d’imaginari “CSI”.

Bauman contraposava la nova modernitat líquida a aquella altra, “sòlida”, nascuda del terrible terratrèmol de Lisboa del 1755: ara, “volem prevenir que les coses es quedin fixes”, deia. Però l’interior d’alguns els du a pretendre “fixar” el món, que sigui a la seva manera, encara que calgui fer-ho “a garrotades” o “amb la mentida”.

La Psicologia ensenya que força formes d’ansietat no tenen res de patològic, però els asseguro que el trastorn obsessivocompulsiu per fer mal, és molt perillós: per a la víctima i, també, per a l’agressor. Déu ens n’empari!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia