La carretera

Ahir a les deu del matí, l'alcalde de Quart, Joaquim Cufí, tenia l'aspecte que s'ha de tenir quan un alcalde ha hagut de donar la cara perquè la imprevisió dels altres li ha col·lapsat el municipi. Dues-centes cinquanta persones havien dormit al local social del poble, calentes i alimentades, després que els seus cotxes van quedar encallats a la carretera que porta a Girona, una trampa que ja ho era a les dues del migdia del dilluns sense que cap policia de trànsit hi fos per avisar els que durant tota la tarda s'hi van anar incorporant. Una carretera deixa de ser-ho quan no condueix enlloc. A aquella hora, ja conduïa només al caos. A les set del vespre, de cotxe, ja no se'n podia moure ni un, però de Llambilles, caminant sota la neu i la ventada, no parava d'arribar gent a peu, alguns només abrigats amb l'americana amb què al matí havien sortit de la feina. L'espai del local social es va habilitar després que les autoritats locals van descartar el pavelló esportiu en veure alguna cosa estranya al sostre. A quarts de cinc de la tarda, el sostre queia, partit per la meitat. Per què, si a les dotze del migdia el trànsit ja no podia passar de Llambilles, ningú va impedir que més cotxes intentessin travessar Quart? La gent buscava algun mosso d'esquadra per preguntar-li. Com que no en trobaven cap, abans d'arrecerar-se al local social buscaven la resposta a la benzinera, l'únic comerç de poble que va mantenir obertes les portes gràcies a un generador elèctric. Els dependents van haver de suportar un segon ruixat immerescut perquè ells hi eren per despatxar barres de pa precuit, no pas per justificar l'absència de la policia. L'Ajuntament va anar coordinant el rescat dels conductors gràcies a la mobilització de dotzenes de voluntaris que, veient el panorama de cotxes encallats i vianants sense rumb, baixaven a oferir mantes i entrepans. Molts van passar també la nit al local social acompanyant els forasters, entre els quals hi havia embarassades, persones amb epilèpsia i mainada molt petita. Els únics mossos que van veure van ser dos agents que viuen al poble i que van ajudar com van poder. A les tres de la matinada, quan tothom ja havia sopat i alguns fins i tot havien aconseguit dormir, van trucar a la porta del local social: era una patrulla de la policia catalana que oferia mantes. La comissaria de Vista Alegre és a només set quilòmetres. Ahir a les cinc de la tarda, després d'haver dormit un parell d'hores, l'alcalde tenia el mateix aspecte que al matí. No feia cap retret, però la seva cara, com la de molts altres alcaldes, deia clarament amb qui estava agraït i amb qui no.