Opinió

LA GALERIA

El cafè Pushkin i Vilademuls

El 1999 va inaugurar-se el Pushkin en un palau barroc i amb presència de Gilbert Bécaud

Durant la Restauració (finals del s. XIX) l’Estat amañaba les eleccions amb la pràctica del caciquisme. Segons convenia, amenaçava o subornava els votants; ordenava a les partidas de la porra assaltar col·legis electorals; exercia la tupinada a través d’un batiport que s’obria per sota de les urnes, o entrant al col·legi electoral a l’hora de dinar per canviar les paperetes. El que requeria més enginyeria –calia forçar la geografia– era fabricar algun districte electoral per assegurar-se la matrafa; a la província, va fer-se cèlebre el de Vilademuls, que Fages de Climent qualifica d’“allargassat estoig de meravella”. I el que exigia més barra era inventar-se els diputats cuneros (o, modernament, paracaidistas), lacais al servei del turnismo –ara mano jo, ara manes tu– que practicaven dels dos partits dinàstics: el conservador i el fusionista. El cunero desconeixia absolutament la circumscripció i s’explica d’un que va decidir visitar-la –tampoc no calia– i va obstinar-se a voler celebrar-hi un míting. Arrossegat per la pròpia xerrameca, promet un pont als escèptics oients; era una oferta habitual en aquells moments d’escasses infraestructures. Un del públic no se’n pot estar i exclama: “Però si no tenim cap riu!” I el cunero, en lloc d’avergonyir-se de la pròpia ignorància, respon amb entusiasme: “Doncs també us faré venir un riu!” Tot plegat té un punt de similitud amb la fundació del cafè Pushkin de la capital de Rússia. El novel·lista ultrapirenenc Joan Daniel Beszonoff ha recordat l’efemèride. Resulta que l’intèrpret francès Gilbert Becaud va popularitzar la cançó Nathalie (1964), nom de la guapa guia que mena un grup turístic de ficció; el cantant, que en formaria part, en determinat moment de la visita moscovita exclama qu’après le tombeau de Lénine/ on irait au café Pouchkine/ boire un chocolat…, i més avall insisteix que chez Pouchkine/ c’est, c’était loin déjà… Resulta que el cafè Pushkin, dedicat al gran romàntic Aleksandr Puixkin, no existia en el moment de la cançó. Però el turisme francès que arribava a la capital russa, vista la tomba de Lenin, el primer que demanava era visitar el cafè… inexistent. Cap problema, devia dir-se algú, i el 1999 va inaugurar-se el Pushkin en un palau barroc i amb presència de Gilbert Bécaud. El “vell” cafè en l’imaginari de l’homo turisticus gàl·lic ja podia figurar al costat del Greco de Roma, el Procope de París, el Gijón de Madrid o l’Òpera de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia