Dignitat

“I quan plou, com ho feu?” “Doncs paraigües i impermeables...” “I a l’estiu, pareu?” “No, a l’estiu hem fet torns; la gent gran, que no marxa o ho fa menys dies, ens ha cobert molts dies.” “Un any, es fa llarg?” “Llarg? A ells sí que se’ls fa llarg, a nosaltres rai.” Són només tres respostes de totes les que he recollit en el darrer mes en les meves visites i trucades arreu del país a desenes de persones que cada dia, cada dia, es concentren per reclamar la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i el final de la repressió de l’Estat espanyol com a venjança a la participació en el referèndum de l’1-0. El resultat d’aquesta ruta és el reportatge que podeu llegir al diari d’avui i que mostra la dignitat de moltíssima gent, de la gent que ja la va demostrar l’1-0 i cada cop que fa falta.

L’exercici que faré ara és arriscat i pot ser erroni, ja que intentaré interpretar el seu sentir, no explicar el que fan i el que diuen, cosa que conforma el reportatge. Aquestes desenes de persones han intentat deixar el partidisme fora dels seus moviments: han creat estructures absolutament apartidistes en què hi ha gent d’ERC, del PDeCAT, de la CUP, dels CDR, de l’ANC, d’Òmnium... i en què s’intenta no discutir, sobretot determinats dies, de política... partidista, perquè el que fan és política en majúscules.

No entenen què ha passat al llarg d’aquest any. Consideren que els partits els han fallat, tot i entendre que la situació no és fàcil. Ah, i això sí, tots són prou optimistes, perquè creuen que la força de la gent aconseguirà molt més que els polítics, i perquè creuen que estem molt més a prop de la República del que ningú s’hagués imaginat fa uns anys. Les concentracions de suport als presos, ja siguin aquestes diàries o les setmanals –a centenars arreu del país– no paren de créixer i ara ja es coordinen: els avis de Reus han impulsat una coordinadora, anomenada Taca d’Oli, que ja uneix els grups d’aquesta mena de més d’una vintena de ciutats, divendres en Joan Bonanit i l’Òscar Cid van unir els seus crits de llibertat i la seva música des de les presons de Lledoners i Mas d’Enric... i això no para de créixer. I no pararà fins a aconseguir l’objectiu; es veu als seus ulls.