De reüll
La sort de la meva filla
L’educació és la base per posar fi a la mutilació genital femenina
“Em dic Mariama i estic contra la mutilació genital femenina perquè reprimeix la meva sexualitat i em reprimeix com a dona.” És una jove de 20 anys que ha participat en el dia internacional de tolerància zero amb la MFG, terrible vulneració dels drets humans que han patit 200 milions de nenes del planeta –i 30 milions més hi estan exposades en la pròxima dècada–. No es pot en tan breu espai insistir en els traumàtics efectes físics i psicològics que comporta aquesta violència ni tampoc en les vides que s’endú ni en els mites que la sustenten. Però sí valorar el persistent coratge de moltes activistes anònimes que han desmuntat la força del tabú que protegia l’atàvica tradició, l’han identificat com un acte d’apropiació i control del cos i la ment de la dona per privar-la de plaer i garantir-ne la submissió i han introduït el compromís per a la seva erradicació en l’agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. Awa Touré, per exemple, una de les 70 de Malicounda Bambara (Senegal) que al juliol de 1997 van fer història anunciant que al seu poble no es tallaria mai més ningú. Llavors va dir: “La meva filla ha tingut molta sort: la sort que jo he rebut l’educació que la meva mare no va rebre. Ara sabem que allò que pensàvem que era natural perquè sempre s’havia fet, és molt dolent.” I en aquesta educació hi ha la clau de la prevenció: ella fou mutilada, la seva filla, no. La presa de consciència d’Awa és el primer pas del camí pel qual ara transita lliure Mariama.
