La gent d’aquest país, quan vota –encara que sigui sota un 155, en circumstàncies adverses o amb decisions arbitràries de la Junta Electoral Central–, mai no falla. Tampoc no ha fallat en les cambres de comerç. Controlades per les elits i al servei dels seus interessos, no calia esperar cap gran defensa dels interessos de la gran majoria dels seus associats, empreses mitjanes i petites i autònoms. De tant en tant, alguna queixa, perquè no es notés massa, i para de comptar. Les elits, amb la història d’una persona un vot, sempre estarien en minoria; per tant, tampoc no hi havia massa interès a fer que els seus associats votessin. En conseqüència, es tractava de votar quan tocava, sense fer massa soroll perquè, encara que canviés alguna cara, en realitat no canviés res. Fins ara.

Molts professionals i autònoms, a més a més, paguen les seves quotes als respectius col·legis professionals, en alguns casos com una condició per poder exercir. Els canvis al capdavant del col·legis també es produeixen amb percentatges de vot molt petits, per bé que superiors als de les cambres. Els col·legis de Catalunya, a més, depenen d’un Consejo centralitzat –normalment a Madrid– que no voten els col·legiats i que té en la seva cúpula directiva una “quota catalana”, encara que només sigui pel percentatge d’aportació econòmica que els suposa, i de la qual, evidentment, esperen fidelitat i obediència. Tota una paradoxa en un estat suposadament tan descentralitzat com pregonen alguns. Les aportacions anuals als col·legis professionals representen una morterada. Però el problema principal és... a canvi de què? per fer què? I fins quan? Doncs, fins que votin en massa i els facin seus, i no pas d’uns representants que ni es plantegen què en fan, allà, dels diners dels seus col·legiats.