Opinió

Vuits i nous

‘Brexit’ coronat

“La sèrie ‘The Crown’ ofereix pistes sobre l’actualitat britànica

Jo també soc un seguidor de The Crown, la sèrie de Netflix que explica l’evolució de la família reial britànica des que l’actual reina, Elisabeth II, va arribar al tron. Els britànics sempre fan la mateixa pel·lícula, de fet la mateixa obra de teatre: governants i súbdits, escalafons, reverències, escales amunt, escales avall i molta vaixella per netejar. Fins i tot s’hi cenyeix Stephen Frears quan parla d’obrers en barris marginals. Un amic més agut que jo em va dir l’altre dia parlant de The Crown: “Dona moltes claus sobre el Brexit.” Vaig quedar parat. L’últim capítol que he vist se situa al 1970 quan no solament no es parlava del Brexit sinó que entrar a la Unió Europea llavors en construcció era una aspiració per a la Gran Bretanya. M’hi fixaré. Potser que m’hi fixi ara. Ben mirat... El penúltim capítol estava ambientat l’any que l’home va arribar a la Lluna, el 1969. El príncep Felip, el marit de la reina, pateix una crisi de fe. Deixa d’anar a missa els diumenges. L’expedició lunar li obre esperances: aquells tres homes, ¿han trobat a la Lluna i més enllà, alguna explicació al sentit de la vida o de l’univers? Han experimentat la transcendència? Els convida al palau. L’audiència privada és decebedora. Els tres astronautes són uns simples científics que aquells dies només van estar per les palanques que havien d’accionar i de les ordres que rebien de Houston. El clima anglès els ha constipat. El príncep els ofereix el seu mocador. Al final Felip torna a la parròquia on un nou degà li fa recuperar la fe. Segons un rètol, no l’ha perduda mai més. Segons els fets històrics, no és cert que els astronautes tinguessin l’ànima de llauna. Un va experimentar un trasbals místic que li va durar tota la vida.

L’últim capítol explica la mort del príncep Eduard, el que amb la seva abdicació “per casar-se amb una divorciada americana” va afavorir que Elisabeth II fos reina. Ella el visita en el llit de mort, en una casa de París. En un capítol molt anterior, al principi de la primera sèrie (n’han fet tres) Eduard quedava molt malament: filonazi, antipàtic, inútil per ser rei... Elisabeth no el podia veure. Ara, a l’hora de la mort, tot s’oblida. Eduard és un bonifaci. La roba bruta, segons es diu, es renta a casa. Com la fe, que també brolla de nou a casa, o a la capella adjacent a la casa, i qui diu la casa diu el palau i qui diu el palau diu la Gran Bretanya. Els americans que vagin a la Lluna, França que ens aculli els reis frustrats. Nosaltres, a la nostra, “nosaltres, sols”. El dia d’arribar a la Lluna Buckingham té la llar de foc encesa. Que a Amèrica i Europa feia calor, aquell dia? A Londres feia fred.

A veure com acabarà la sèrie. Suposo que segons el Brexit. La monarquia britànica s’adapta a totes les situacions, com les sèries, i d’aquí l’èxit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.