A la tres
És just i necessari
“És un clam social regular l’eutanàsia, fins i tot entre els catòlics no engolits pel fonamentalisme
El Congrés de Diputats ha començat a tramitar la llei de l’eutanàsia, que aquest cop, el tercer que entra a la cambra, sembla tenir garantida l’aprovació, atenent al suport de la majoria progressista que ja sustenta el govern de l’Estat. I que també comptarà, previsiblement, amb el suport de JxCat –ja sense la llibertat de vot que exigia l’antiga Unió Democràtica en temes religiosos– i fins i tot de Ciutadans. I això que en aquest cas no els caldrà el sempre valuós vot del PNB, que no n’és gaire partidari.
El cas és que la regulació del dret a morir dignament i sense patiment ha esdevingut ja un clam social i íntim de les moltes persones i famílies que es troben en aquesta tessitura, que cada cop seran més per l’envelliment de la població. El 70% de la població de l’Estat hi està d’acord. El percentatge és encara més alt entre la població de Catalunya, on ja s’aplica des de l’any 2000 el testament vital, que permet renunciar a tractaments d’allargament de la vida artificialment. El desplegament del pas previ per estalviar patiments, no pas eutanàsia, no ha generat tampoc a Catalunya ni rebuig mèdic, ni molt menys, de les famílies o persones que s’hi acullen.
Ja han començat a sorgir veus contràries a la regulació des dels sectors més conservadors, fonamentalistes, del catolicisme estatal; algunes amb desagradables comparacions amb l’extermini que practicava el nazisme. La Conferència Episcopal no trigarà a pronunciar-s’hi i albiro alguna manifestació amb participació de Vox i el PP per erosionar Pedro Sánchez.
Més que sobre moral, el debat hauria de pivotar sobre la llibertat individual de les persones, i el seu íntim, legítim i legal dret a morir dignament. La concepció catòlica més conservadora no hauria d’interferir sobre els drets dels no creients a prendre les decisions que creguin sobre la seva pròpia vida, en cas de patiment extrem i de malaltia incurable. Les autoritzacions del divorci, l’avortament o el matrimoni homosexual no obligaven ningú, però reconeixien drets, que és del que es tracta.
