La decisió de Sophie

El clam d’alguns metges que adverteixen que no hi ha tractament per a tothom m’ha recordat La decisió de Sophie, novel·la de William Styron portada al cinema per Alan Pakula el 1982 i interpretada per Meryl Streep. Una mare amb dos fills a peu de tren cap a Auschwitz i un oficial nazi jugant amb la seva esperança de sobreviure. Reproduïm part del diàleg: “Ets jueva?” “No”. “Creient?” “Sí, crec en Crist”. “Pots conservar un dels fills”. “Què diu?” “Un es queda, l’altre marxa”. “Em fa escollir?” “Sí, tens aquest privilegi”. “No puc escollir”. “Escull o els envio tots dos allà”. “No puc”. “Endueu-vos els dos nens”. “Agafeu la nena, la meva petita!”. Només de pensar que a les UCI desbordades s’hagi d’aplicar criteris de cost/benefici terapèutic a l’hora de fer el triatge, o en els estralls que la pandèmia provoca en poblacions sense estructures sanitàries ni aigua potable, o en la tragèdia dels refugiats (distància social: a Moria hi ha lloc per a 3.000, se n’hi amunteguen 20.000), o en els avis que se’n van en solitud, o en els treballadors de la salut i d’altres sectors sense la deguda protecció, o en el bloqueig especulatiu dels mercats fent el seu agost amb mascaretes i respiradors... No s’ha d’escollir entre persones sinó erradicar l’autèntica pesta, un sistema depredador basat en el lucre d’uns pocs a costa del benestar –i la vida– de molts. Un exemple? Deu anys de retallades de la sanitat pública, reducció de personal i llits que ara ens passen la més terrible factura.