Opinió

De reüll

Corrent una marató

L’excepció es converteix en rutina i les cames comencen a pesar

Encetada la cinquena setmana de confinament, una

comença a tenir complex d’atleta en una marató. He de confessar que no n’he fet mai cap, però els símptomes són els mateixos que relaten els corredors. Diuen que hi ha un moment en la cursa, normalment quan ja vas per la meitat, en què has d’afrontar el moment psicològic més important. Les cames pesen i el cap comença a fer-te males jugades i et fa dubtar de la capacitat d’arribar a la meta. És pràcticament un instant però és en aquest moment quan has de refermar la força de voluntat.

Doncs passaria alguna cosa semblant amb el confinament, amb l’agreujant que en aquest cas no sabem on està situada la línia d’arribada. Molts ciutadans fa 37 dies que són a casa, sortint al carrer només per anar a comprar. I els nens, ni tan sols això. Al principi, es tenien les piles carregades amb capacitat d’improvisació i d’afrontar la incertesa amb humor, originalitat i creativitat. De mica en mica, l’excepcionalitat es converteix en rutina i és en aquest moment quan les cames comencen a pesar i el cap et vol fer dubtar. Com en les maratons, la feblesa només dura un petit instant. Perquè després de tant esforç ens hem guanyat el premi d’arribar a la meta. I perquè, mentre vas fent camí, hi ha moltes coses que s’han revalorat. A casa, per exemple, les abraçades s’han multiplicat per mil. És com un glop d’aigua reparador que et permet seguir corrent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia