Opinió

la contra

Instruments i continguts

La televisió és un «escombradepressions» si no infal·lible, mereixedor de moltes gratituds

Quan la gent de butxaca escurada o a mig escurar només anava al cinema una vegada a la setmana si podia, cosa que aquí es va superar ja fa més de mig segle, per fi, va arribar la televisió, molt aviat, amb servei a domicili. La televisió és un instrument meravellós, una meravella didàctica i un escombradepressions si no infal·lible, mereixedor de moltes gratituds. Molts criteris ultraconservadors la consideren, amb tot, per alguns continguts com una eina diabòlica. «Los demonios del cine!», ja clamaven alguns predicadors del nacionalcatolicisme, més papistes que el Papa i més franquistes que Franco, referint-se al setè art i al·ludint especialment les pel·lícules 3R. Però la gent cap a les sales, cap els cinemes cada diumenge a la tarda com expliquen Paradís i Splendor, encara que als devots i devotes –nombrosos– els torturessin psíquicament amb aquells signes jeroglífics de les classificacions que imposava l'església a través de la publicitat i l'olor de suor dels confessionaris. Si havien vist una 3R ja ho sabien: queia la penitència. Segons la intolerància del jutge sagrat la tirallonga d'oracions podia ser molt llarga. El resclum, la fortor de suor no comptava com a càstig. Si queia tirallonga llarga molts penitents aprenien a resar pensant en una altra cosa i sovint –per associació d'idees– ho aprofitaven per cavil·lar com podria ser la pel·lícula del pròxim diumenge tenint com a única pista el títol pelat que s'havia anunciat la sessió anterior.

Però com que quasi tot arriba, finalment va venir la tele a domicili, el domini absolut de la tele: cine multiplicat i altres mil varietés que completaven l'oci casolà. Que també és demoníac a la tele? I tant!, responien. Confirmat i multiplicat. Però no sempre –ara matisaven pensant en els viatges del papa–. Ja ho veiem; amb el temps, l'aire s'ha endut alguns resclums dels que, aquí, ja no hi havia devoció que els arrelés. I ben sospesat es pot deduir que potser els grans pecats dels continguts de la tele no són, com abans es pretenia, els relacionats amb l'art que belluga o amb el festeig sostingudament tàctil, tòpics gratuïts d'algunes modes que duren segles. Els grans pecats d'ara són el d'ofegar amb la comercialitat més sòrdida les possibilitats que emergeixi l'art plural i autèntic. I a través d'aquesta preocupació universal, la televisió s'ha convertit en l'aparador de la brillantor més banal i frívola –el que vol la gent!–, només al servei del consumisme. Tot l'univers veu la tele. I a còpia de veure-la, tot l'univers vol viure en uns escenaris llustrosos i brillants, protagonitzar festes lluïdes, navegar, volar, recórrer els continents sobre excel·lents artefactes, somriure sempre per terra, mar i aire. Tothom vol ser ric, desitja ser ric i admira i enveja dolçament els rics. I els vota. Si fos possible la xauxa perdurable, si fos factible donar la felicitat perenne a tota persona humana, això justificaria haver-la creada, fabricada. Seria l'ideal. L'ideal absolut. Per a fer-nos patir, per a fer patir la immensa majoria del personal protagonista de tots els temps, era millor que no ens haguessin creat i menys amb consciència de patiment. Mentrestant, mirar la tele és, encara a l'ordre del dia, però fins en aquesta postura del tot passiva hi ha diferències. Ara els feliços mortals barcelonistes tenen un miratge de felicitat gràcies a Guardiola i als fundadors i els mantenidors de la Masia. Tots miren les retransmissions i contemplen els combats del Barça. Molts ho fan en petits grups. Comenten i es relacionen veient els partits i per acompanyar rosseguen frivolités més o menys mengívoles (els grups són variadíssims), des de les pipes i les xips, arribant a les més exquisides delicatessen. En una conversa captada entre Luigi, exdiputat socialista, i el Bartu, llavors encara alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, els pretorians, segons escriuen uns diaris, el 9 de maig de l'any passat, quedaren per parlar veient el Barça-Vila-real i, després de referir-se a hotels, el Bartu va dir: «Això mateix. Quedem en algun lloc i veiem el futbol amb un platet de caviar.» És un suposar que el caviar havia de ser autèntic. Com va afirmar l'entrenador Schuster en una altra ocasió a través del seu accent madrileny: «No hi ha necessitat d'afegir res més.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.