La tropa de Portaferrissa

Aavui serà millor deixar aparcada la poètica. D’acord que és primavera florida, que el verd s’enyora i que ve molt de gust desconfinar-se damunt d’un tou d’herba fresca i deixar-se anar i deixar-se fer. Però hi ha coses més importants que regalar-se les orelles amb quatre paraules ben posades, hi ha afers més urgents, periodístics, que posen de mala llet, i la mala llet està renyida amb l’embast dels versos.

Qui hagi gosat desconfinar-se un d’aquests dies de reclusió obligada haurà comprovat que pel carrer la gent camina tota sola, no hi ha grups de persones i, com a molt, s’hi veuen parelles marxant a pas viu amb una certa i sanitària separació l’un de l’altre. Els ulls rere les mascaretes són de por i el distanciament social tothom el vol quilomètric. Tothom fuig de l’estrany i només fan colla els dels gossos, i encara estirant el braç per allargar la corretja.

Per aquest motiu cridava l’atenció, i creava una certa alarma, la contemplació dimarts a la tarda –quan el vespre es trencava– de cinc homes joves caminant junts, i junts vol dir a tocar l’un de l’altre, pel carrer Portaferrissa de Barcelona. Marxaven amb aire fanfarró, recordant les maneres de les colles de turistes de l’antiga normalitat que venien a Barcelona per acabar tot el que se’ls posés al davant, ja fos alcohol, mascle o femella. Caminaven immersos en una animosa conversa, a boca destapada, sense mascareta, ni guants, ni distància, ni res de res. Un caldo de cultiu del temut coronavirus en tota regla.

Insensats? Temeraris? Mala gent? Insolidaris? Capsigranys? Milhomes? I ara! Cinc policies, de la Guàrdia Urbana de Barcelona, disfressats d’home del carrer amb la missió de combatre el maleït virus. Els que no hagin sortit de casa aquests dies han de saber que els carrers són avui més que mai propietat de la llei del confinament que imposa la policia. Cal saber també que contra els uniformes i els milhomes quedaran sempre els llibres i la poesia.