Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

El pitjor moment

É

s evident que la pandèmia i la greu crisi que estem vivint ens ha vingut tan de cop i inesperadament que no estàvem preparats per entomar amb eficiència tot els canvis que ens ha provocat. I si el nostre problema és també el problema de la resta del món, les dificultats per recuperar-nos creixen especialment en el nostre cas, que tenim una economia de les més obertes del món. L’acord a què va arribar la setmana passada la UE per afrontar aquesta crisi és un acord molt bo, especialment per a Espanya, que no estava en disposició d’exigir i si d’acontentar-se amb el que fos. No teníem cap capacitat de discussió. Allà ens van mostrar les vergonyes, i Pedro Sánchez va d’haver de callar, puix que l’Espanya real que compartia taula amb els primers ministres de la zona euro no tenia res a veure amb l’Espanya dels gran èxits que ens venien aquí. El President espanyol representava un país que fa trenta-cinc anys que pertany a la UE i que ha rebut centenars de milers de milions d’euros a fons perdut per cohesionar l’economia, i passats aquest anys encara necessitem les subvencions, quelcom que no s’entén als països de nord enllà on la seva política és: jo només t’ajudo si tu t’ajudes. Aquest fenomen, que també es pot veure clarament dins de les fronteres espanyoles entre l’Espanya productiva i la subvencionada, i sobretot en moltes nacions del Tercer Món que han rebut ingents quantitat d’ajuts i segueixen en el subdesenvolupament històric. L’acord de la setmana passada és històric perquè fa un pas més cap a la integració econòmica dels vint-i-set i també, i això és molt important per a nosaltres, s’han introduït clàusules de control per tal que la despesa que es faci amb els diners rebuts serveixi per a l’objectiu que es proposa, i que no és altre que modernitzar l’economia, fer-la més productiva i curosa amb el medi ambient. Espero vivament que els controls serveixin perquè els diners vagin als projectes industrial i zones que poden assegurar-ne un retorn ràpid, i no vagin a empreses d’amics, que han estat tots aquests anys endollats en les subvencions públiques sense cap més intenció que rebre els diners i repartir-se’ls.

Aquest canvi de paradigma on els de sempre poden deixar de ser els escollits, també afecta els agents socials. En la placidesa d’aquests 35 anys de pau, comencen a veure que quelcom dels subsol se’ls mou i es posen nerviosos per por que hi hagi altres agents nous i generin competència. És curiós com a una part del món empresarial d’aquí, que ha viscut en un statu quo de privilegi tots aquests anys, li faci por la competència i defensi el seu pastís. Foment del Treball, Pimec, CCOO i UGT han pactat anar junts contra un decret sobre les cambres de comerç catalanes que prepara el govern. La seva por és que podria ser que el Consell de Cambres esdevingui una tercera patronal amb reconeixement institucional, que fins ara només el tenen els quatre revoltats. És allò de l’efecte papallona: un petit aleteig d’una papallona pot desencadenar grans terratrèmols. I em sembla que en aquest cas és el que està passant. Una colla d’intrèpids empresaris cansats de la paràlisi de les cambres de comerç es van organitzar i van anar a unes eleccions que inesperadament van guanyar, provocant un gran sotrac en el sector empresarial instal·lat. Des d’aleshores, el buit que les patronals i els sindicats han fet a la Cambra de Barcelona i al seu president, Joan Canadell, és revelador. En tot el món, les cambres són uns ens que defensen els interessos generals, mentre que les patronals defensen els interessos dels seus associats, i, per més legítim que sigui, no es poden confondre amb els interessos generals. Un fet crida l’atenció d’aquest unió d’interessos de les dues patronals i els dos sindicats. Durant molts anys Foment i la Pimec han estat enfrontades per l’espai que cadascuna ocupava, fins que un acord en el repartiment de cadires va cloure dotze anys de litigis. El que crida l’atenció és la coincidència d’interessos entre les patronals i els sindicats que compromet la seva independència. I

tota aquesta guerra arriba en el pitjor moment, just quan caldrà molta intel·ligència, molta independència i molta unitat per refer l’economia catalana i, sobretot, per forçar que part d’aquests 140.000 milions a mans de Pedro Sánchez no passin de llarg de Catalunya i en quedem al marge.

Bones vacances!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia