Tsunami no som tots

Diu, diuen, el cap de setmana s’ha repetit molt, que Tsunami som tots. Jo no hi estic. Ni ara que Tsunami ni es visualitza ni es palpa, ni quan va aconseguir escacs admirables a l’unionisme. Ho accepto com a estratègia de defensa, però prou. Ho accepto tot, com a estratègia de defensa. La víctima, sigui pres, exiliat, processat, escorcollat o detingut, està per sobre de tot. Trobo intel·ligent mantenir en l’anonimat l’estat major de Tsunami, si és que n’hi havia. I mantenir l’anonimat dels dirigents de les cèl·lules autònomes, si funcionava per cèl·lules autònomes. Però Tsunami no som tots. No parlo, tant se val, dels catalans unionistes, no. Parlo dels que ens sentim independentistes i republicans. No tots som Tsunami. Els dirigents, pseudodirigents, patums, popes, amics, convidats i saludats, han de deixar d’enganyar, fintar i filtrar. No tots som Tsunami. Si una cosa hem après els darrers anys és que som incapaços de ser tots la mateixa cosa. La unitat ens fa picor. L’independentisme és un món més que divers. És l’atomització. A vegades per caprici de reis, reiets i reietons, que en el republicanisme abunden. A vegades perquè és ric de matisos i posicions. Viu lluny d’unitats electorals, estratègiques, i de totes les unitats que en el món de la política poden ser. No hi ha res que siguem tots. Tampoc Tsunami. No acollonem. Si Tsunami fóssim tots, hauria estat més fort que haver mantingut la República després de proclamar-la. I som on som.