Adeu, pallasso del ninot

Als seixanta, al costat de casa, al carrer Nou de Calonge, hi havia un molí de farina. El regentava un solter murri, fort, passada la quarantena, que tot el dia estava de broma i que entre molrada i molrada, per poc que el provoqués, m’empaitava, distreia, divertia com un boig i deixava que tornés a casa blanc i empolsegat perquè l’àvia Neus deixés anar una de les lletanies per les quals sospiràvem. “La mare que et va...!” “Més valia que hagués parit una burra, que hauria servit per fer tragines...!” Ell sempre em va dir “ninot”. De fet, com a tal em remenava amb les seves manasses i braços de moliner. Per a mi era “pallasso”, si em donava temps i no em tapava la boca amb farina. L’àvia Neus se l’estimava tant com jo, però el burxava molt. “A vegades penso que de tant fer el boig t’hi has tornat”, li deia. Quan va haver de tancar el molí i va anar a fer de manobre i jo, a escola a Palamós, em vaig sentir Totó quan es crema el Cinema Paradiso. Mai més vaig ser “ninot”. Mai més va ser “pallasso”. Anys després, en publicar el primer text en premsa, una carta a Presència, en què deia de tot menys senyors a l’Ajuntament i les urbanitzadores, em va venir a trobar. “Molt bé, però ves amb compte, tenen mala llet.” Ahir fent cerques a internet em vaig sentir Salvatore quan en tornar a Roma visiona el rodet que li ha deixat Alfredo. Trobo un PDF de l’Avui de 1976. “Pallasso” en va ser comptepartícip. Ara “ninot” el mena. La vida. Descansa en pau.