‘No hi ha causa’

Aquesta setmana hem sabut que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha estat acusada de prevaricació, frau en la contractació, malversació de fons i tràfic d’influències, que no és poca cosa, per una sèrie de subvencions municipals per valor de 3,4 milions a entitats “afins”, amb les quals ha tingut una estreta relació personal o professional, tals com l’Observatori DESC, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Aliança contra la Pobresa Energètica i Enginyers sense Fronteres. Vist el titular, ser malpensat estaria justificat, tenint en compte que l’alcaldessa havia treballat dins algunes d’aquestes entitats, i l’afinitat amb l’activisme social i la ideologia política és evident, però el que fan les persones de bona fe és no prejutjar, concedir el benefici del dubte –la presumpció d’innocència si no ets indepe ve d’ofici amb l’estat de dret– i, ja posats, mirar d’on ve l’acusació, perquè n’hi ha que fan servir la justícia com a braç armat de la política. I bingo! La denúncia ve d’Abogados Catalanes por la Constitución, que és una andròmina –cosina de Societat Civil Catalana– que fa política de tribunals. Vaja, que fa més pudor la querella que les subvencions. L’alcaldessa s’ha limitat a dir que “no hi ha causa” i que tot s’ha fet dins la llei i els procediments establerts. Doncs ja està, ni cas. Ja pot dir la fiscalia que sí, que investigarà; si hi ha alguna cosa, que es demostri; i si es demostra, en tornem a parlar; mentrestant, però, tot el crèdit a l’alcaldessa i al sursum corda. Res d’aprofitar l’oportunitat per exigir dimissions, fer demagògia o per criminalitzar; res de parlar de finançaments il·legals, “màfies” o nepotismes, perquè això seria ser males persones.