A més, mal pagadors

No m’ha estranyat gens ni mica que al comissari Villarejo encara li deguin calés que va avançar per muntar l’operació Catalunya, que li va encarregar el ministre de l’Interior i delegat a Barcelona de diverses Verges Maries i d’Escrivá de Balaguer, Jorge Fernández Díaz. Hi ha altres coses de les que diu aquest policia sapastre que les acostumo a posar en quarantena, com el de tots aquells que engeguen el ventilador com estratègia de defensa, però en aquest aspecte no menteix. El crec a ulls clucs. Revela, a més a més, com de sòlides són les clavegueres a les quals ens enfrontem. En cap dels diferents gèneres de lladres i serenos que coneixem de la literatura universal, del cinema i de les sèries televisives trobareu sicaris que moguin ni un dit abans de cobrar. Com a mínim una part, si volen que es mogui el cul de la cadira. Allò tan amanit d’aquí tens aquest feix i un altre d’igual en acabar la feina. Però que es paguin les despeses de la seva butxaca, com feia el tal Villarejo (per més sou de funcionari que tingués), denota que les clavegueres de l’Estat espanyol estan fetes d’un tremp molt especial. Que a un se li acudeixi dir que els fons de rèptils estan secs i que l’altre ho accepti i es posi a la feina vol dir que tenen molta química. No és una relació freda i professional entre sicari i padrí. El més fort, per acabar-ho d’adobar, és que després no paguin. Tota la vida, als baixos fons s’ha pagat. Amb calés o amb plom, però s’ha pagat.