Trossos

Unitat

S'ha dit que la manifestació del 10 de juliol va ser una demanda d'unitat als partits polítics. Jo hi era i no m'ho va semblar. Certament, hi havia una certa vergonya per les picabaralles entre partits de dies abans. Però la gràcia de la manifestació no era la unitat, sinó la diversitat: que cadascú hi anava com allò que és, amb els seus lemes i les seves banderes i les seves idees. Que s'hi entrava per portes ben diferents.

Demanda

La demanda d'unitat hauria estat poc oportuna: estem en vigílies d'unes eleccions. No cal que tothom s'hi presenti vestit amb uniforme, sinó que cadascú ens digui què pensa i què vol. També hauria estat una demanda poc útil. La unitat convertida en objectiu acaba significant aigualir les propostes, en nom del consens. I en temps de dificultats val més jugar a fons a una carta que no pas fer, en nom de la unitat, apostes tímides i disperses en què ningú no acaba de creure del tot.

Lideratge

La demanda de la societat civil a la política no era d'unitat, sinó de lideratge. No de consensuar, sinó de posar-se al davant del carro i tibar. Ho ha escrit el president Pujol aquesta setmana: els avenços –a Catalunya i al món– es produeixen quan algú lidera. No es tracta de buscar salvadors carismàtics, providencials. El lideratge no és això. Demana tenir unes condicions personals. També demana tenir força política, suport ampli. Però demana sobretot tenir un projecte. I creure-se'l.