Cohesió social
Després de la massiva manifestació de defensa de l'Estatut han estat moltes i massa, dins i fora de Catalunya, les veus que han parlat de riscos vers la cohesió social. Efectivament, el creixement en la població de les aspiracions independentistes és una evidència i aixeca resistències perquè espanten, i espanten bàsicament perquè sorprenen. Alguns sectors no poden acceptar que l'evolució de la història i dels contextos opti per enfortir la dimensió local amb el seu sentit més profund: el sobiranisme. Voler ser una nació i voler decidir s'ha convertit en quelcom que uneix i mobilitza la ciutadania. I està constituint la resposta creixent a Catalunya enfront de la crisi institucional i política de l'Estat espanyol en la seva incapacitat d'escriure les pàgines posteriors de la Transició democràtica en allò de la realitat plurinacional.
La sentència del TC contra l'Estatut i el procés d'elaboració han estat simbòlicament l'expressió d'aquesta incapacitat, d'aquest fracàs. Aquesta dimensió de resposta és la que explica que sectors econòmics, socials, empresarials i acadèmics estiguin apostant fort i per primera vegada per la independència com a horitzó possible i necessari.
Aquesta ja és una realitat, igualment que el fet que aquesta voluntat col·lectiva s'està construint des d'unes bases totalment democràtiques, plurals i comunitàries, com deia encertadament Salvador Cardús, des del civisme. I aquest és un patrimoni de valors i de cultura que no parteix de l'eliminació del contrari sinó de l'afirmació creixent i constructiva d'una nova realitat.
La confiança en la cohesió social és una obligació dels demòcrates, dels que confien en la democràcia, en les eleccions, en la capacitat de gestionar la pluralitat ideològica a través de la societat civil i els partits polítics. La constatació que no hi ha d'haver temor a la independència com a aspiració política se situa en aquest reconeixement de la naturalesa estrictament democràtica d'aquest procés. I en el fet que, sigui com sigui, res no serà si les persones que viuen a Catalunya majoritàriament no ho decideixen.
