Embafats de futbol

Allò que el futbol té d'estètica i harmonia en el joc, de tensió i alliberament en l'espectador, d'espectacle dinàmic i vistós, captiva. La passió i l'enfervoriment de les masses que aplega a l'estadi, davant la pantalla i al carrer impressiona. Molt del que es desprèn, s'extrapola i s'utilitza del futbol embafa, enfarfega els esperits, infantilitza la vida social, distorsiona l'expressió política. L'acceptació del futbol és tan estesa i devota que qui intenti oposar-hi una reflexió crítica, d'entrada farà bé –com faig jo mateix– de confessar que, malgrat tot, li agrada l'espectacle futbolístic, encara que hagi de tapar-se el nas pel tuf dels negocis i guanys que hi ha al darrere.

A Espanya –Catalunya inclosa– la futbolització de la vida social ha arribat a extrems inaudits. Durant la dictadura franquista el futbol era pa i circ, catalitzador de patriotisme, tapadora de crisis i mancances, alienació col·lectiva, però la democràcia actual encara ha magnificat més el fenomen. Dia i nit les pantalles escupen l'omnipresència del futbol. Els telenotícies són precedits per espais dedicats al futbol. El futbol figura anunciat a la portada del noticiari i el futbol tanca les notícies amb una generositat de temps d'emissió digne de millor causa. A la ràdio passa el mateix. Els diaris d'informació general encarten suplements o hi dediquen més pàgines que a la política, l'economia o la societat.

El mundial de Sud-àfrica amb la victòria de la roja per la qualitat del seu joc, que tant recorda el del millor Barça, no ha fet més que ploure sobre mullat en forma de tempestat. El seguiment de les retransmissions televisives dels partits ofenia. Només es podien veure emmudint la pantalla o recorrent a una televisió estrangera. Franco va ser aficionat a les retransmissions de partits de futbol. Això se sabia i els locutors s'esforçaven a oferir-li el to èpic i patrioter que li agradava. Aquella retòrica vàcua i agressiva s'ha mantingut i ultrapassat. Quan jugava la roja els locutors i comentaristes del mundial esgotaven tots els qualificatius de l'epopeia i la deïficació. Ha estat un desbordament d'invocacions a la mitologia i a la immortalitat, de ditirambes, delirants si no avergonyissin, posant el món, el planeta i l'univers com a testimonis bocabadats de la gesta de la selecció.

El nosaltres omnímode emprat pels locutors resultava una apropiació impertinent, més que de l'audiència, de la població sencera; el nosaltres maleït esdevenia així un cresol on es fonien i confonien les contradiccions i diversitats d'Espanya. Aquells escalfaments ideològics treien el futbol del camp i, fins i tot, empetitien el valor intrínsec del que realment importava: l'excel·lència del joc desplegat. La futbolització de la vida social ha envaït tots els territoris: el llenguatge corrent; les tertúlies de ràdio i televisió, plenes de filòsofs i teòlegs del futbol; el llenguatge de les elits governants, farcit de metàfores futbolístiques; la cultura, que es pretén que té en comú amb el futbol la diversió, com si la cultura sols fos diversió. Tant s'ha enaltit el futbol que els seus ideòlegs es permeten donar lliçons als governants: “Apreneu del futbol, feu com la selecció nacional”, com si les dificultats que han de resoldre els governants fossin equiparables a la dificultat de ficar la pilota dins la porteria.

Però també assistim a la descarada politització del futbol: governants i polítics en general –la monarquia inclosa– s'aprofiten dels èxits del futbol metaforitzant-los per endolcir la crua realitat i portar l'aigua al seu molí. El mitjà que es proclama “el periòdic global en espanyol” publicava, el diumenge 11 de juliol, sengles articles del president del govern central i del cap de l'oposició. Tan mesurats que són a l'hora de pronunciar-se sobre les grans qüestions, havien de manifestar-se, en canvi, sobre un esdeveniment, en el fons, banal. El futbol ha sortit dels camps de joc, d'allà on no havia d'haver sortit mai i on caldrà retornar-lo.