Opinió

El voraviu

Caminant amb Turull

No sé si se n’acabarà sortint, de donar les gràcies. Les volem per a ell.

Aprofitant que passava per Vilanna, per la via verda just a sota casa, i que fins a Amer és pràcticament a peu pla, ahir vaig fer per un dia (per mig, ben mirat) la caminada de Jordi Turull. Ell i els que l’acompanyaven (entre dos i tres centenars en més d’un moment) venien de Girona, d’on havien sortit a les set del matí, però jo no m’hi vaig pas atrevir. Jo m’hi vaig afegir a casa, Vilanna, a l’Agroforn, i vaig seguir fins a Amer, a la plaça que presideixen un primer pla de Puigdemont i el “No surrender”. “No surrender i cap por.” Això transmet el conseller en el seu pas ferm per Catalunya poble a poble. Això i aquest sentiment d’agraïment que ell vol fer arribar a tothom pel suport que han sentit a les presons i que els ciutadans aprofiten per rebotar-li a cada pas. No sé si se n’acabarà sortint, d’aquesta idea inicial de donar-nos les gràcies. Les volem per a ell. En tots els moments del camí, en totes les persones que l’esperen i s’hi atansen, queda molt clar que és a ell a qui la ciutadania les reconeix. I ell tampoc para de rebotar-les. “A vosaltres, a vosaltres!” El conseller, ahir, estava molt preocupat per l’acceleració de la pandèmia i no va parar de recomanar, a cada moment que intervenia, les precaucions dictades per Salut. La pandèmia és l’única por que embargava ahir Turull. Els dies de presó l’han esperonat, és ben clar. Aquest és el sentit final del seu caminar. Que sàpiguen que hi som. Que la por no ha fet ni farà forat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.