Opinió

El voraviu

La dictadura cubana

Fa quaranta anys ja era indecent dir-ne encara revolució, de l’experiment

El meu amic, mestre i mentor, el periodista Antoni Crosa Mauri, soldat republicà represaliat per la dictadura franquista (per haver retratat per al diari del POUM, per al qual treballava, l’exhumació de la tomba de sant Narcís), va escriure en aquest diari, ja fa quaranta anys, que li sabia molt greu dir-ho però que ell no havia vist una revolució social en els seus viatges a Cuba. Que potser n’havien fet una i que durant un temps havia funcionat com a tal, però que era molt difícil seguir-ne el rastre. Que uns cacics nous havien substituït els que havien fet fora i que la repressió, la manca de llibertats i la misèria que vivia el poble cubà feia venir ganes de bramar. D’això en farà quaranta anys (era als primers vuitanta), i en Toni es va sentir dir de tot menys senyor per uns intel·lectuals d’esquerres que es negaven a veure el carro castrista pel pedregar, i que encara hi anaven prou sovint convidats per la nomenclatura suposadament revolucionària. En realitat, només litúrgia i discurs. Relat, que en diuen ara i aquí. Als noranta vaig tenir ocasió de visitar un parell de vegades l’illa una colla de dies i fer tant els circuits oficials com d’altres de més lliures. Quanta raó tenia en Crosa Mauri! Era una indecència continuar-ne dient revolució des d’una perspectiva d’esquerres, d’aquell experiment. Era, llavors ja, la contrarevolució en estat pur. I encara avui, als anys vint del segle XXI, encara hi ha qui matisa i fa giragonses per no dir-ne dictadura. Així anem!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.