Els intel·lectuals espanyols

Ide tot això, què en diuen els intel·lectuals espanyols? Davant la més que evident confrontació entre els interessos de Catalunya i els d'Espanya, davant la sentència del Tribunal Constitucional que posa punt final a la manera com s'havia formulat el projecte democràtic sorgit després de la dictadura, és sorprenent constatar que els intel·lectuals espanyols resten muts, sense alçar la veu davant una tessitura que sembla condemnada a alterar la història d'Espanya. ¿Què en deuen pensar? Els intel·lectuals catalans no parlen d'altra cosa, i tots –menys els d'expressió castellana– hi han dit la seva, matisant d'una manera o d'altra la situació present, però sempre dins un argument comú: Catalunya té dret a seguir aprofundint en les seves institucions d'autogovern, a ampliar l'abast del seu poder de decisió d'acord amb les regles de la democràcia, la qual la pot portar, sense que hagi d'implicar cap gran daltabaix, a la sobirania plena.

Òbviament, a Espanya, trobem els de la dreta, els més casernaris, alçats en nom de l'honor de ‘los españoles bien nacidos', que veuen en la disconformitat catalana sempre una forma de totalitarisme encanallat i obtús, una forma podrida de particularisme roí, lluny de la magnanimitat i homenia d'una Espanya orgullosa del seu passat, de la seva uniformitat més racional, de la seva llengua omnívora. Tot això no ens sorprèn: per aquestes ments esmussades el nacionalisme català és un dels perills que assetgen la societat oberta, un perill que se suma a l'amenaça roja; així, en sentir la paraula socialisme, encara que sigui empeltada amb tots els matisos liberals, treuen de l'armari el fantasma del Gulag, i fins i tot –ho llegeixo en un dels seus més conspicus representants, Juan Manuel de Prada– s'atreveixen a erigir homenatges a la División Azul, herois espanyols que van contribuir amb la seva força a perpetuar el nazisme, a allargar la seva puixança amb l'excusa de la lluita contra el comunisme, sense considerar que així es donava corda a la barbàrie, es guanyava temps per continuar amb l'hecatombe dels camps de concentració. Els reaccionaris sempre elaboren belles històries, emmetzinades de misticisme i de purisme carrincló.

Però, i els progressistes? Aquí és on les constatacions són més doloroses. Hom podria esperar més dels intel·lectuals de l'esquerra, la qual tradicionalment s'ha distingit per denunciar la injustícia, els abusos de poder i les desigualtats (almenys algunes d'elles, les dels enemics de la causa). Els intel·lectuals d'esquerra són els primers a aixecar la veu davant l'opressió dels pobles, i així no és estrany veure'ls signar manifestos a favor del Tibet, de Palestina, del poble sahrauí, o donar suport al govern progressista de torn quan es dóna corda al laïcisme, la igualtat de sexes, l'avortament lliure, el reconeixement del matrimoni homosexual o qualsevol altra política típica de l'esquerra més moderna, la qual tanmateix no sap com fer front als desafiaments del pluralisme democràtic. Aquí se'ls acaba el discurs; el manual dels benpensants no inclou cap capítol sobre aquest problema.

Un Estat espanyol plural, amb igualtat de condicions entre llengües, amb reconeixement de la diversitat cultural i amb sòlides quotes d'autogovern. ¿Per què no donar-hi suport explícit, restaurant els cèlebres ponts de diàleg instaurats durant els anys seixanta? No hi ha res a fer. S'escolta un silenci fenomenal entre els intel·lectuals progressistes d'Espanya, només alterat per les celebracions dels gols de la selecció espanyola. Però tanmateix tenen la seva veu: Fernando Savater parla per tots; els que ara callen en un moment o altre li han retut homenatge, considerant-lo una mena de portaveu. A Savater devem el disseny de la teoria dels nacionalismes perifèrics excloents, sense focalitzar mai la lucidesa en el mossegador nacionalisme espanyol, el qual sempre que dictamina i mana ho fa en nom de la raó i de la igualtat entesa a la seva manera. I és així com Savater ho té molt clar: fins i tot troba la sentència tova i també “significativament problemàtica” l'etiqueta nació que, sense força jurídica, continua lluint al preàmbul estatutari. Per Savater la nació catalana no s'ha de sentir afectada per la sentència perquè, en tant que “comunitat cultural i afectiva”, a Catalunya no se li ha tocat ni un pèl, tan sols s'ha posat fre a la construcció d'un nou Estat català dins l'Estat espanyol, el qual, pel que tem, continuarà sent esquarterat mentre la llei electoral permeti que bascos i catalans siguin decisius a Madrid.

I quin problema hi ha a esquarterar l'Estat espanyol? La història ens mostra com els fetitxistes d'una determinada constitució poden ser perillosos; una constitució pot sostenir alguna forma d'exclusió miserable (així el Ku Klux Klan, entre els principis fundadors del qual trobem una “defensa de la Constitució americana”). Potser el procés d'integració europea no ens ha fet més lliures, tot i suposar la pèrdua de poder de les institucions estatals? Per què seguir aferrant-se a ídols inútils, els quals tanmateix no tenen cap prestigi en tant que garants de drets o de formes més elevades de democràcia? ¿Fins quan els intel·lectuals espanyols continuaran pintant un panorama on Catalunya és una insuportable terra d'exclusió, i no un model de convivència, on és possible manifestar més opcions de vida, parlar amb més llengües, rebre més cultura, que a qualsevol banda d'Espanya?

Pot ser ens trobem davant d'un altre cas de traïció dels intel·lectuals, quan aquests estan més interessats en la pàtria que no en la veritat o en la justícia.